PROGRAMA

DEL

PARTIT OBRER REVOLUCIONARI

Unitat Internacional dels Treballadors (Quarta Internacional)

1997

I. EL NOSTRE OBJECTIU: EL COMUNISME

Amb la plena integració de la seva economia al mercat europeu, la societat espanyola comença a organitzar-se d'una manera completament capitalista. Les seves particularitats, herència de segles d'endarreriment i de recents d'un relatiu aïllament, cedeixen davant dels corrents que agiten el capitalisme internacional i que ja dominen del tot la vida nacional. Alhora, l'endarreriment espanyol i les lacres que arrossega del passat fan que les condicions del capitalisme siguin encara més dures per al poble i que la societat burgesa sigui més inestable, i empenyen amb més força els treballadors perquè s'enfrontin al règim de producció capitalista.

La situació dels treballadors

Les privacions, els abusos, la incultura, les injustícies que sofreix el poble treballador, tenen les seves arrels en la divisió de la societat en classes que comporta el règim de producció capitalista.

Una part cada vegada més gran de la maquinària, dels edificis, de la terra, del transport, dels diners, és a dir, de tots els mitjans de producció, pertany a una minoria cada cop més reduïda, més rica i més poderosa: són els capitalistes. Poden mantenir moltíssims servidors privats i públics; dominen l'Estat i disposen a plaer de les seves institucions, de les seves forces i de les seves propietats públiques per protegir i ampliar els seus negocis privats.

La immensa majoria de la població ja no té cap altre recurs per viure que el de vendre la seva força de treball a aquesta classe capitalista, permetre que l'explotin i que, amb les seves fatigues i privacions, la riquesa il·limitada dels seus explotadors augmenti encara més.

Constantment creix la proporció social d'homes, dones i joves destinats, sense apel·lació, a formar aquesta classe explotada, la dels proletaris, que només són amos de la possibilitat i de la necessitat de vendre's com a assalariats d'altri. Els petits productors independents del camp, del comerç o de la petita indústria perden forçá amb els progressos tècnics associats a la gran empresa. O bé es converteixen en assalariats, o malviuen al llindar de la misèria, o bé cauen en la dependència més o menys despòtica dels veritables capitalistes. Les dones de les classes populars estan, també, obligades ja per necessitat a convertir-se en assalariades dels capitalistes.

Les condicions de vida de la classe obrera es degraden malgrat que la productivitat de la seva feina no para de progressar amb els canvis tècnics que acompanyen la concentració capitalista. Per moltes millores que els treballadors arrenquin en les èpoques més propícies, l'abisme entre la seva classe i la dels rics explotadors es fa més i més profund. La rapidesa amb què el capital concentra la producció manté a l'atur una massa de milions de braços que fa que els treballadors actius siguin encara més esclaus dels propietaris capitalistes. Molts d'altres, sobretot gent jove, dones i immigrants, suporten, en l'economia submergida, una explotació que excedeix la normalitat i la legalitat.

Tot i que el capitalisme destrueix les condicions materials de la vida en família, es desentén tan com pot dels vells, dels malalts i de les criatures de les classes populars. L'accés a l'educació, la igualtat d'oportunitats, les possibilitats de cultura, lleure i consum obertes per l'actual capacitat productiva del treball, es tornen frustracions, donades les condicions en què viuen les famílies obreres sota el capitalisme.

Ni tan sols en els seus anys més pròspers, el capitalisme no arriba a atendre les necessitats més vitals de la gran majoria obrera de la societat. Però durant les recessions, depresions o crisis de l'economia, la competència s'endureix, arruïna empreses, sectors i regions, empeny els capitalistes a redoblar l'explotació dels seus treballadors i l'Estat a reduir els seus fabulosos dèficits amb el desmantellament de la seguretat social, dels serveis públics i de les empreses estatals, amb la qual cosa l'atur, la misèria i la inseguretat laboral s'estenen a tota la població modesta. En les seves crisis periòdiques, el capitalisme es concentra, arruïna i expropia una part dels propietaris i restaura les pitjors condicions d'explotació del treball enfonsant els salaris, ampliant l'exèrcit de reserva de mà d'obra en atur i alliberant el seu Estat de compromisos socials, per recomençar així una altra tongada de negocis pròspers.

Per això els treballadors lluiten i lluitaran contra el capitalisme, s'organitzen per enfrontar-s'hi i s'aixecaran un cop i un altre fins a acabar amb ell.

Amb l'explotació de nombroses generacions de treballadors, amb l'empobriment de la terra i el sotmetiment dels pobles, el capitalisme acumula avui unes enormes forces de producció. Ha desenvolupat la capacitat productiva del treball fins a un punt que situa la humanitat al llindar d'una nova època de desenvolupament històric en què la misèria i la brutalitat que l'acompanya ja poden desaparèixer de la faç de la terra. Però aquest llindar no es creuarà mentre aquestes forces productives continuïn essent la propietat privada d'una minoria insignificant de la societat. Reunides en les poques mans d'una minoria privilegiada i poderosíssima de propietaris capitalistes, les forces productives de la humanitat amb prou feines poden desenvolupar-se, donat que ho fan ampliant il·limitadament l'abisme entre treballadors i propietaris, duent a la vida del poble la inseguretat, la violència i les privacions, estancant-se a cada passa, convertint-se en forces destructives que desvien, cada vegada més, les capacitats de la natura, del treball i de la ciència cap a finalitats paràsites, antisocials o, fins i tot, anihiladores.

El capitalisme no tan sols desperta la necessitat de passar a un nou tipus de societat, més solidària i més lliure, sinó que també ha creat les dues condicions per fer-ho: una nombrosa classe obrera a qui la vida empeny a lluitar col·lectivament i a preparar-se cada cop millor per a la lluita, i un grau tal de socialització de la producció (empreses on treballen milers de persones, que produeixen per a milions, que planifiquen; bancs que centralitzen tots els comptes de la societat, des dels rebuts domèstics fins a les altes finances; Estats que reuneixen una part creixent de l'activitat econòmica en nom de la societat; etc.) que reclama i facilita la socialització de la propietat només amb vèncer la resistència de la minoria paràsita dels capitalistes i els seus servidors.

Vèncer aquesta resistència és la tasca de la revolució socialista, l'objectiu per al qual s'han d'organitzar els treballadors i pel qual milita el Partit Obrer Revolucionari.

La revolució socialista La societat per la qual lluitem és el comunisme, en el sentit que Marx, Engels, Lenin i Trotski van donar a aquesta paraula i en el que va tenir per al moviment obrer abans de la degeneració estalinista de la Unió Soviètica: una societat sense classes, que desterrarà l'explotació d'una part de la societat per una altra, que prendrà sense violència dels seus individus allò que les seves capacitats donin, que en satisfarà àmpliament les seves necessitats i on el govern dels homes desapareixerà i serà substituït per la simple administració col·lectiva de la feina i de la riquesa socials.

Aquesta societat comunista costarà la tasca revolucionària de diverses generacions i requerirà la cooperació de nombrosos països, un cop lliures del capitalisme.

Aquesta societat comunista -que els defensors del capital i de les burocràcies estalinistes titllen d'utopia- anirà sorgint de la substitució progressiva i completa de la prpopietat privada dels mitjans de producció per la seva propietat social i de l'establiment d'una planificació col·lectiva de tota l'activitat productiva.

La condició política imprescindible d'aquesta revolució social és que la classe treballadora conquereixi tot el poder necessari per vèncer la resistència dels explotadors: un règim revolucionari transitori de dictadura de la majoria explotada sobre la minoria explotadora. Les principals característiques d'aquest règim transitori seran: l'abolició de la policia i de l'exèrcit permanent i la seva substitució per la vigilància del poble en armes; l'abolició de la burocràcia i la seva substitució per funcionaris escollits, revocables i que cobraran com els obrers; l'abolició del parlamentarisme burgès i la seva substitució per una democràcia proletària que incorpori la majoria de la població a la gestió dels assumptes públics.

La principal funció del Partit Obrer Revolucionari, a la qual subordina totes les altres, és organitzar la classe obrera i preparar-la per a aquesta revolució socialista.

Imperialisme, socialimperialisme i estalinisme

El capitalisme del segle XX és un capitalisme imperialista, és a dir, un capitalisme on predominen els grans grups monopolistes, el capital financer, l'exportació mundial de capitals, on l'Estat burgès s'ha fusionat estretament amb el capital monopolista i on els mercats, les zones d'influència i els països dèbils són objecte de repartiments continus entre una desena de grans potències i entre uns centenars de grups empresarials.

L'imperialisme és la darrera etapa d'evolució capitalista, donat que la socialització i la internacionalització de la producció -mitjançant els monopolis i la seva fusió amb l'Estat- arriben al punt més alt que poden assolir sota la propietat privada i tensen al màxim totes les contradiccions del règim de producció capitalista.

L'imperialisme aguditza l'opressió d'uns pobles sobre altres, provoca guerres de rapinya, estén la fam arreu del món, destrueix els recursos naturals del planeta, fomenta el militarisme, el racisme i el feixisme, la decadència de la democràcia burgesa i, ja per segona vegada, ha llançat la humanitat a carnisseries mundials. És l'època de decadència i parasitisme del règim capitalista.

Però, en posar juntes la necessitat permanent i frustrant dels obrers i la potència dels mitjans físics, tècnics i científics que monopolitzen els rics, l'espurna revolucionària ha de saltar per força, avui aquí, demà allà, si no cada deu anys, cada vint. L'imperialisme és l'època de la revolució socialista.

Des del triomf dels obrers russos el 1917, la història del segle XX és, efectivament, la de la transició del capitalisme imperialista cap al socialisme comunista. Hi ha hagut moltes derrotes; moltes desviacions, també. Èpoques d'avenç cap al socialisme, d'èxits de la llibertat dels pobles, s'han alternat amb èpoques contrarevolucionàries. Les dificultats han estat, i seran encara, enormes, però l'època històrica que es va iniciar el 1917 amb la primera victòria de la revolució socialista conclourà, inevitablement, amb el triomf total i mundial del socialisme.

No és cert que el socialisme hagi fracassat en l'antiga URSS, a l'Europa de l'Est, a la Xina o a Cuba. En aquests països, la revolució va fer el primer pas cap al socialisme quan va expropiar la classe capitalista i va establir la propietat estatal dels principals mitjans de producció. Però la burocràcia sorgida de l'endarreriment i l'aïllament de Rússia va envilir aquestes primeres conquestes per defensar els seus interessos paràsits esclafant la democràcia obrera i aixecant les seves dictadures totalitàries.

La bancarrota d'aquests règims ha demostrat que el socialisme només es podrà desenvolupar sota el poder polític dels propis treballadors organitzats democràticament, de manera que asseguri la més àmplia llibertat del poble i de les nacions i que posi a mans dels treballadors la planificació de l'economia.

De totes les contradiccions i dificultats d'aquest període de transició, la més greu és la corrupció burgesa del moviment obrer i del socialisme que porta a terme el capitalisme imperialista. Aquesta corrupció consisteix a transformar els socialistes, els laboristes i els dirigents sindicals en socialimperialistes, és a dir, en socialistes només "de paraula" que, de fet, treballen per als interessos del gran capital.

La base d'aquesta corrupció són els avantatges petitburgesos que una reduïda part del moviment obrer pot rebre com a pagament per la seva col·laboració amb les potències imperialistes, amb l'Estat burgès o amb les grans empreses capitalistes en l'opressió d'altres pobles o en la de la majoria dels treballadors.

L'estalinisme és també una corrupció burgesa del socialisme, producte d'aquesta època imperialista de transició del capitalisme al comunisme. En les condicions d'endarreriment i d'aïllament de la Unió Soviètica dels anys vint, la burocràcia estatal es va enfrontar i va acabar esclafant la democràcia obrera i el partit revolucionari mateix, i es va erigir en una casta privilegiada cada vegada més hostil al socialisme, més nociva i més paràsita per a la construcció del socialisme i més inclinada a unir-se a la burgesia mundial i a restaurar el capitalisme en tots els Estats on aquest havia estat expropiat.

Per triomfar sobre el capitalisme, la classe obrera necessita un partit independent, separat de les altres classes socials, on els homes i les dones de qualsevol origen social ingressaran en la mesura que assumeixin com a propis els objectius comunistes de la classe obrera. Però també ha de ser un partit independent de l'aristocràcia obrera socialimperialista, aposentada en les institucions de l'Estat burgès, i independent de les burocràcies totalitàries nascudes de la degeneració estalinista del comunisme.

Construir aquest partit, atreure-hi i organitzar-hi tots els obrers avançats i els seus partidaris entre tot el poble: aquesta és la meta dels trotsquistes. Per això van fundar, el 1938, la Quarta Internacional, encarregada de defensar i de propagar el marxisme revolucionari després de les traïcions de la socialdemocràcia i de l'estalinisme. El Partit Obrer Revolucionari forma part del moviment trotsquista i lluita per la reconstrucció de la Quarta Internacional com a partit mundial de la revolució socialista.

Les perspectives del socialisme

La crisi actual de l'ordre internacional, sacsejat per l'enfonsament dels règims estalinistes, per un avenç accelerat de la concentració de la producció a mans d'un grapat de grans grups capitalistes en competència ferotge, per la resistència dels treballadors a l'explotació capitalista i a la liquidació de les primeres conquestes socialistes, per la lluita dels pobles sotmesos per la seva emancipació nacional i per l'enfonsament de gran part del globus en la fam i la misèria més absolutes, és l'antesala d'una nova època revolucionària.

Després de la segona gran guerra imperialista, l'expropiació de la burgesia capitalista es va estendre a un terç de la terra, la majoria de les antigues colònies van conquerir la seva independència política i el moviment obrer en els països capitalistes va fer valdre la seva força en la lluita diària contra l'explotació. Però l'ordre internacional es recolzava sobre l'hegemonia indiscutible de l'imperialisme nord-americà, en l'endeutament dels principals Estats capitalistes i en la capacitat de transmetre una pressió paralitzadora damunt del moviment de la classe obrera i dels pobles oprimits a través de la burocràcia estalinista i de la socialdemocràcia imperialista.

En aquest marc es va donar una immensa concentració monopolista del capital que, progressivament i de manera cada cop més accelerada des de la crisi dels anys setanta, tendeix a xocar amb les condicions polítiques d'aquest mateix ordre internacional: les fronteres nacionals, el paper regulador de l'Estat capitalista en l'economia, la protecció social en els països capitalistes, les conquestes socialistes en els Estats obrers degenerats o deformats... Aquest desenvolupament de la concentració internacional del capital, dominat per la competència ferotge dels grans grups monopolistes entre ells i contra els capitalistes més dèbils, el capitalisme d'Estat i els capitalismes nacionals de segon i tercer ordre, el que s'anomena globalització o mundialització de l'economia, mina les bases de tot l'ordre internacional anterior i de l'ordre intern de cada país, anunciant així un període de grans enfrontaments entre les classes.

El neoliberalisme, la política capitalista que acompanya aquest procés, en intentar escombrar tots els obstacles que troba l'explotació capitalista del treball i la circulació de capitals i mercaderies dels grans monopolis, en intentar eliminar les legislacions socials, les barreres aranzelàries i les conquestes dels treballadors i dels pobles més dèbils, aixeca una resistència creixent de tots els oprimits. Una resistència que només la classe obrera, en nom de la revolució socialista, pot dirigir per expropiar els capitalistes i reorganitzar la societat a l'entorn de la producció col·lectiva.

En els Estats obrers degenerats i deformats, en particular a Rússia i a tota l'antiga Unió Soviètica, la caiguda dels règims totalitaris de la burocràcia ha empès a aquesta a, amb més motius, a mirar de refermar la seva posició dominant i privilegiada en la societat restaurant la propietat capitalista. Però aquest procés en curs d'acumulació capitalista, basat en l'explotació privada de la propietat estatal dels mitjans de producció en benefici de la casta burocràtica i dels seus aliats imperialistes, no tan sols topa amb la resistència objectiva dels treballadors sinó que aprofundeix la crisi, el desordre i el caos de la producció i de l'economia, de tota la vida social i política, i anuncia també noves i grans lluites de classes que posaran a l'ordre del dia la regeneració, mitjançant una revolució política, de les conquestes socialistes envilides i amenaçades per la burocràcia.

II. REPÚBLICA, SOCIALISME I AUTODETERMINACIÓ

La plena incorporació de la societat espanyola al mercat europeu, dominat pels grans monopolis, ha precipitat un seguit de transformacions capitalistes en el seu interior: la població rural ha confirmat el seu retrocés, en particular a costa de les seves capes no assalariades de jornalers i de petits propietaris; les dones de les classes treballadores s'ha incorporat massivament a la producció; els petits negocis capitalistes s'han vist desplaçats pels monopolis, que també s'han fet amb el control d'amplis sectors de la gran indústria, abans dominada per la burocràcia franquista i les famílies tradicionals de grans propietaris rendistes. Aquestes transformacions han agreujat la subordinació de l'economia al dictat dels grans monopolis estrangers però, alhora, en fer madurar les condicions per a la lluita dels treballadors pel socialisme, han acostat entre si la revolució obrera a l'Estat espanyol i la revolució als principals països europeus.

Paral·lelament, la pressió de la lluita dels treballadors i de les nacions oprimides ha conduït a certes reformes en el règim, però, com que no s'han aconseguit encara transformacions democràtiques prou enèrgiques en l'Estat, tals reformes només han desplaçat una part dels sectors més reaccionaris de l'oligarquia espanyola en benefici dels agents comissionistes dels grans monopolis i han reforçat el pes relatiu de les burgesies catalana i basca i el de les classes mitges associades als sectors més aburgesats del moviment obrer.

En ser dutes a terme d'una manera burocràtica i imperialista, aquestes reformes no han permès ni una millora substancial de les condicions de vida ni dels drets i llibertats de la majoria del poble, coses que només podrà aconseguir una lluita democràtica decidida per la República i pel dret a l'autodeterminació nacional. Tanmateix, la batalla per aquests objectius democràtics avui està més directament lligada a la batalla pel socialisme.

El Partit Obrer Revolucionari defensa els interessos obrers

Per defensar els treballadors de l'explotació capitalista i de les conseqüències de la competència i de la crisi, el Partit Obrer Revolucionari proposa:

· L'escala mòbil de salaris i un sou mínim vital, amb revisions automàtiques i freqüents que protegeixin els treballadors de l'augment dels preus.

· La setmana laboral de 35 hores i la prohibició de les hores extraordinàries, per aturar el creixement de l'exèrcit d'aturats.

· El caràcter indefinit de tots els contractes laborals un cop acabat el període de prova, per erradicar la contractació en precari.

Per tal de fer front a les causes més immediates de la carestia i de l'atur, de facilitar els mitjans amb els quals la societat pot animar el desenvolupament econòmic i de posar les bases fonamentals per a la planificació socialista de l'economia, el Partit Obrer Revolucionari proposa:

· La nacionalització i unificació de la banca, que erradiqui l'usura, canalitzi amb crèdits barats l'estalvi social cap als sectors que ho necessitin i faciliti les tasques de comptabilitat de la societat.

· La defensa del sector públic de l'economia i la seva potenciació com a avançada de l'economia planificada.

· La planificació d'obres i de treballs públics, que actuïn com a mesures de xoc contra l'atur i mobilitzin la feina disponible per atendre les necessitats més urgents del poble.

· La nacionalització de les majors empreses; l'eliminació dels superbeneficis dels monopolis i la seva utilització al servei del desenvolupament del conjunt de l'economia.

· La reducció dràstica de les despeses d'administració, d'ordre públic i de defensa; la persecució de la corrupció i la limitació de l'aparell de funcionaris al mínim necessari.

· La supressió de tots els impostos indirectes que encareixen la vida del poble i la implantació d'un sistema fiscal únic i progressiu sobre la renda, el patrimoni i l'herència.

· L'expropiació de les empreses en crisi o amenaçades de liquidació per part dels capitalistes i la seva integració en el sector públic, reorganitzant-les d'acord amb els seus treballadors.

Per defensar les condicions de treball, la feina i la producció de la rapinya dels capitalistes, per aturar el despotisme patronal i per preparar els obrers de cara a la gestió socialista del conjunt de l'economia, el Partit Obrer Revolucionari proposa:

· El control obrer sobre la gestió de les empreses del sector públic.

· El control obrer en tots els sectors sobre la seguretat, l'higiene, els ritmes de treball i la contractació.

La protecció social de la població treballadora

A fi d'assegurar la protecció social de tota la població treballadora, el Partit Obrer Revolucionari proposa:

· Un subsidi indefinit per a tots els treballadors en atur.

· Pensions de jubilació i d'invalidesa regides per la mateixa escala mòbil que els salaris, també amb la garantia d'un mínim vital.

· Gestió, per part dels sindicats obrers, del sistema de Seguretat Social, dels fons de pensions i dels plans d'ocupació i de formació professional.

· Sistema únic, públic i gratuït de Salut, recolzat en la nacionalització dels grans hospitals, de les mútues sanitàries i de les indústries farmacèutiques, i gestionat pels municipis.

· Nacionalització del sòl urbà i realització de plans municipals de vivenda per tal d'acabar amb l'especulació, de congelar els lloguers i d'assegurar una vivenda digna a tota la població treballadora.

La democràcia més conseqüent

Amb la finalitat d'escombrar tots els obstacles que els capitalistes i totes les velles classes dominants oposen a l'alliberament de la classe obrera, d'extendre tot el possible els drets i llibertats i de desbrostar el camí cap al socialisme i el poder de la majoria treballadora, el Partit Obrer Revolucionari lluita per:

· La defensa de les plenes llibertats democràtiques d'expressió, reunió, associació, manifestació i vaga i dels drets d'objecció de consciència i d'inviolabilitat del domicili i la intimitat dels ciutadans.

· la derogació de totes les lleis (de Seguretat ciutadana, d'Estrangeria...) i articles del Codi Penal que restringeixen drets i llibertats.

· La completa separació entre l'Església i l'Estat, amb supressió del finançament públic i de tots els privilegis de l'Església.

· La màxima democratització en l'accés als mitjans públics de comunicació i la total llibertat d'informació per als treballadors dels mitjans tant públics com privats.

· L'abolició de la Monarquia i la proclamació de la República, objectius que concentren tota la lluita per les llibertats.

Perquè la República sigui realment la més democràtica possible, el Partit Obrer Revolucionari proposa:

· El ple exercici del poder per part dels representants del poble, elegibles i revocables pels ciutadans en qualsevol moment.

· La supressió de l'exèrcit permanent, professional i aquarterat, i la seva substitució per l'armament del poble, orientat a l'autodefensa territorial, de manera que els ciutadans mobilitzats conservin tots els seus drets civils i escullin els seus caporals democràticament.

· L'elecció dels jutges i la constitució de jurats populars.

· L'entrega del control de l'ordre públic als municipis, amb caporals elegits pel poble.

· La prohibició de les despeses de representació i de qualsevol mena de privilegi per als càrrecs públics, que seran retribuïts amb un sou que no excedeixi el dels treballadors més qualificats.

· La completa subordinació dels funcionaris als càrrecs elegits pel poble.

· La plena autonomia dels òrgans de poder regional i local, que implica la desaparició de tota autoritat designada pel poder central.

La llibertat nacional

El Partit Obrer Revolucionari és partidari de la unió lliure de la unió lliure entre els pobles per col·laborar en la construcció del socialisme, de manera que administrin en comú les principals forces productives en benefici de cadascun d'ells.

El Partit Obrer Revolucionari condemna qualsevol forma d'opressió d'una nació sobre una altra i, en particular, l'opressió d'Espanya sobre les nacions basca, catalana, gallega i canària, així com també qualsevol forma de discriminació de les minories, com l'obligatorietat de la llengua espanyola o la privació de drets als immigrants.

Per donar lliure expressió als interessos de les classes dins de cada nació i eliminar els obstacles a la unitat de la classe obrera en la seva lluita pel socialisme, el Partit Obrer Revolucionari lluita per:

· El dret a l'autodeterminació de les nacions oprimides, és a dir, el dret a constituir el seu propi Estat i a establir lliurement i en un pla d'igualtat les relacions amb els altres pobles.

· El dret de cada ciutadà a emprar la seva llengua materna i l'abolició de l'oficialitat de qualsevol llengua.

· La igualtat de drets, és a dir, la plena ciutadania, per als immigrants.

Sobre aquestes bases, amb repúbliques lliurement constituïdes en les nacions de l'actual Estat espanyol, els treballadors podran animar les relacions de solidaritat i cooperació més estretes entre els pobles.

El Partit Obrer Revolucionari lluita contra l'endarreriment del camp

Per enfrontar l'endarreriment del camp i la misèria d'àmplies capes de la seva població i eliminar les principals barreres que s'oposen al desenvolupament de la producció i de la lluita de classes, el Partit Obrer Revolucionari proposa:

· La nacionalització de la terra i l'entrega de la seva gestió als òrgans democràtics dels pagesos de cada lloc.

· L'expropiació de les grans propietats agràries i l'entrega de la seva explotació als pagesos, animant-los, allà on les dimensions i les formes de producció i d'organització del proletariat agrícola ho permetin, a explotar-les col·lectivament amb l'ajut de la banca i de la indústria públiques i dels millors mitjans tècnics.

· La supressió dels sistemes de subsidi agrari basats en els jornals, que encadenen els jornalers als propietaris terratinents, i la incorporació dels obrers del camp al règim general de subsidi indefinit.

Sobre aquestes bases, l'organització classista dels obrers del camp i l'evolució de la seva lluita hauran de dur a una completa revolució socialista en el camp, que el Partit Obrer Revolucionari assenyala com l'únic mitjà per acabar amb qualsevol forma d'explotació del treball i d'incorporar el camp al progrés general de la societat.

L'emancipació de la dona

El Partit Obrer Revolucionari lluita per emancipar la dona de la seva opressió i defensa la plena igualtat de drets i les mesures necessàries per fer-la efectiva, començant per:

· El llure accés de la dona a totes les feines.

· La prohibició de qualsevol forma de discriminació salarial.

· La protecció social completa sobre la maternitat i la cura i educació de la infantesa, que garanteixi escoles bressol gratuïtes i reduccions de jornada amb manteniment del sou per als pares amb fills en edat preescolar.

Els drets de la joventut

El Partit Obrer Revolucionari lluita contra qualsevol forma de discriminació i de sobreexplotació dels joves, i pels seus drets democràtics:

· Dret a l'objecció de consciència sense penalització ni prestació social substitutòria.

· Legalització de les drogues. Distribució i control sanitari sota monopoli de l'Estat. Confiscació dels béns dels narcotraficants. Assistència als drogodependents a càrrec de la Seguretat Social.

· Autodeterminació sexual. Accés gratuït als mètodes anticonceptius. Fora la tutel·la de l'Estat sobre la vida de la joventut!

· Irresponsabilitat penal fins a la majoria d'edat.

· Supressió dels contractes precaris (d'aprenentatge, en pràctiques o subcontractacions), que s'utilitzen per sobreexplotar els joves; a igual treball, igual salari.

· Prohibició de qualsevol tipus d'explotació del treball dels menors, fins i tot sota la forma de pràctiques de formació.

El dret a l'educació

El Partit Obrer Revolucionari defensa el dret a l'educació i el progrés cultural continu de les classes treballadores lluitant per:

· Un ensenyament laic, que prohibeixi l'educació religiosa a l'escola i garantitzi als mestres la llibertat d'ensenyament.

· Un ensenyament públic, començant per eliminar totes les subvencions a les escoles privades.

· Un ensenyament obligatori i gratuït des dels tres anys fins a la majoria d'edat, amb menjadors, transport, llibres de text i material escolar a càrrec de l'Estat.

· Un ensenyament que contribueixi a la recuperació de les llengües llargament oprimides per l'Estat espanyol.

· Un sistema únic que exclogui la diferenciació classista entre l'ensenyament professional i l'ensenyament preuniversitari i universitari.

· L'entrega de la gestió del sistema educatiu als municipis i l'elecció, per part dels ciutadans, dels directors dels centres escolars.

La política internacional dels treballadors

El Partit Obrer Revolucionari lluita pels Estats Socialistes d'Europa, convençut que només la cooperació socialista internacional, basada en la conquesta del poder pels treballadors en un país rere l'altre, confirmarà la victòria del nostre programa i farà possible la realització del comunisme.

En nom d'aquest objectiu, el Partit Obrer Revolucionari proposa la ruptura amb els acords capitalistes d'unitat europea (Maastricht), dictats per un grapat de grans monopolis imperialistes que, en benefici dels seus plans de competència mundial, pretenen agreujar l'explotació dels treballadors, arruïnar sectors productius, regions i països sencers, reforçar l'opressió de les nacions sotmeses i concentrar els dispositius essencials del poder en mans d'una burocràcia aliena a tot control dels pobles i fàcilment manipulable pels monopolis.

El Partit Obrer Revolucionari proposa també la ruptura amb els pactes militars imperialistes de l'OTAN i l'UEO, instruments en crisi de la vella política d'amenaça militar sobre els Estats obrers, que les principals potències imperialistes pretenen mantenir com a armes per a la defensa del seu ordre internacional i de la seva política de repartició dels mercats i de les àrees d'influència.

Davant de qualsevol conflicte internacional, el Partit Obrer Revolucionari rebutja l'arbitratge de l'ONU i de la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, institucions dominades per les potències imperialistes que utilitzen l'anomenat dret internacional en benefici de les seves polítiques de rapinya. El nostre partit crida els treballadors a prendre la seva pròpia posició en cada conflicte en funció del caràcter de classe de les forces enfrontades, és a dir, a defensar les conquestes socialistes de les amenaces capitalistes, les classes treballadores davant de les propietàries i les nacions oprimides davant de les opressores.

El POR dóna suport a la lluita i les exigències dels pobles i governs dels països sotmesos a l'expoliació imperialista dels capitalistes espanyols i, en particular, defensa la condonació del seu deute extern i la nacionalització de les empreses que són propietat dels monopolis i bancs espanyols.

El Partit Obrer Revolucionari reconeix la territorialitat marroquina de Ceuta i de Melilla (igual que la territorialitat espanyola de Gibraltar), alhora que defensa el dret a l'autodeterminació de les seves poblacions autòctones.

III. EL NOSTRE PARTIT I EL MOVIMENT OBRER

Per poder tirar endavant la lluita pel programa socialista, la classe obrera necessita organitzar-se en un partit del tot independent dels de les altres classes, que expressi els seus interessos generals, que li permeti intervenir en la lluita política entre les classes, guanyar-se la confiança del poble oprimit i plantejar-se la lluita pel poder.

Els vells partits que la classe obrera va construir i que encara conserven el nom de "socialistes" i "comunistes", avui representen els interessos de la capa superior dels assalariats, de vida i mentalitat petitburgeses.

L'aparell socialdemòcrata, lligat des de la Primera Guerra Mundial al gran capital imperialista, s'ha instal·lat en les institucions de l'Estat capitalista, s'ha corromput i ha obert les seves files a carreristes sense escrúpols; de fet, aquest partit s'ha convertit en una maquinària parlamentària al servei dels capitalistes.

L'aparell dels partits "comunistes", format sota la tutel·la material i política de la burocràcia russa, sobreviu seguint les passes dels reformistes i extraient avantatges de la seva adhesió a l'ordre burgès.

Aquests partits són irrecuperables per a la lluita pel programa socialista, lluita que només podrà avançar se agrupa el bo i millor dels treballadors, els més conscients i entregats a la causa de la classe obrera i del socialisme, en un partit autènticament obrer i revolucionari.

El Partit Obrer Revolucionari i els partits obrers i populars

El moviment obrer i popular s'organitza en diversos partits, des d'aquells que estan més al servei dels capitalistes, fins a aquells que, amb major o menor conseqüència, expressen els interessos del poble.

El Partit Obrer Revolucionari lluita amb paciència per conquerir la confiança de la majoria de la classe obrera i d'amplis sectors del poble agrupant-ne l'avantguarda al voltant del programa comunista, perquè la revolució obrera i socialista només podrà ser l'obra dels treballadors mateixos.

En la mesura que d'altres partits conservin influència i suport de masses entre els treballadors i el poble, el Partit Obrer Revolucionari propugna el front únic de les organitzacions com a vehicle de la més àmplia mobilització de masses.

En conservar la independència més completa, el Partit Obrer Revolucionari anima fins i tot a aquells treballadors que mantenen la seva confiança en altres direccions polítiques, a exigir-los qualsevol pas endavant que afavoreixi la mobilització del poble contra els capitalistes i el seu Estat.

El Partit Obrer Revolucionari i els òrgans de la democràcia obrera

El Partit Obrer Revolucionari anima, en totes les lluites dels treballadors, la creació dels òrgans de la democràcia obrera, que incorporin el gruix dels treballadors a l'organització de la seva pròpia lluita: les assemblees, els comitès escollits i revocables, els piquets de vaga i d'autodefensa de les accions...

El Partit Obrer Revolucionari veu en aquests òrgans de la democràcia obrera, més enllà del seu paper en les lluites actuals dels treballadors i del poble, les bases més fermes, més democràtiques i més de classe sobre les quals reposarà el poder dels treballadors per a la construcció del socialisme.

El Partit Obrer Revolucionari i els sindicats

El Partit Obrer Revolucionari reconeix en els sindicats obrers un instrument irrenunciable en qualsevol lluita de la classe obrera fins a la seva emancipació, que organitza els treballadors per a la defensa dels seus interessos més immediats. En aquesta mesura, els sindicats són una escola de comunisme i, per tant, un terreny irrenunciable per a la construcció del partit revolucionari de la classe.

Per tal que la classe obrera pugui, efectivament, fer servir els sindicats com a eines de la seva mobilització contra el capital, el Partit Obrer Revolucionari lluita per:

· La independència dels sindicats respecte de la patronal i el seu Estat: defensar la lliure negociació col·lectiva contra les lleis que la coarten, contra les magistratures de treball i les institucions d'arbitratge obligatori o dominades pel capitalisme; combatre la col·laboració de classes i la participació dels sindicats en els consells econòmics i socials de l'Estat capitalista; rebutjar les subvencions de l'Estat als sindicats i de tots els avantatges de què gaudeixen els funcionaris i els representants sindicals que, en realitat, siguin privilegis no controlables pels mateixos treballadors.

· La democràcia interna en els sindicats: defensar la lliure expressió de les seves tendències i l'elecció i revocació directes dels òrgans del sindicat per part dels afiliats; combatre per sotmetre els delegats i comitès d'empresa al control de les seccions sindicals i de les assemblees de treballadors.

· La unitat dels sindicats: defensar els acords de front única a tots els nivells que facilitin la mobilització més àmplia possible contra el capital; proposar, en cada mobilització, l'elecció de comitès de vaga per part de les assemblees de treballadors, que agrupin el conjunt dels sindicats de classe.

El Partit Obrer Revolucionari i els altres trotsquistes

El Partit Obrer Revolucionari es considera, junt amb d'altres grups de diferents països agrupats en la Unitat Internacional dels Treballadors (Quarta Internacional), com a una tendència d'un únic partit mundial, fundat el 1938 per tal d'unir els lluitadors més ferms per la construcció d'un partit de la classe independent de la burgesia i de les velles direccions aburgesades del moviment obrer. Aquest partit mundial, la Quarta Internacional, es troba avui dividit en diversos grups trotsquistes, enfrontats entre si com a resultat d'una llarga crisi en els anys de major influència de l'estalinisme sobre el proletariat.

En el marc de la lluita per la reconstrucció de la Quarta Internacional, el Partit Obrer Revolucionari combat per la major unitat orgànica entorn de la defensa del programa comunista entre les diverses forces trotsquistes. Per això, és partidari de mantenir les relacions més fraternals possibles amb els altres partits i organitzacions trotsquistes, i els proposa sistemàticament la major unitat d'acció i la discussió pacient de tots els desacords que persisteixen després d'una llarga etapa de divisió.

Alhora, la construcció del Partit Obrer Revolucionari ha d'estar sempre oberta a la incorporació, a l'entorn del programa del socialisme, d'altres corrents revolucionaris o semirevolucionaris, els quals expressen, en cada etapa de la lluita dels treballadors i del poble, més enllà de les files del trotsquisme, els esforços dels seus millors elements per organitzar-se amb independència dels partits burgesos i aburgesats per a la lluita pels interessos de la classe obrera.