El maltractament contra la dona és més subtil i comú que els casos d’assassinat. Tribuna publicada a Público el dia 2 de maig.
Montserrat Vilà
Coordinadora de la plataforma unitària contra les violències de gènere
A casa nostra, a Vic, el 27 de març un home va escanyar la seva dona. Els diaris ressaltaven les expressions del seu entorn: “Era una parella normal”, “ell estava sota tractament mèdic per depressió”. Si ens fixem en les notícies, soviet hi ha aquesta mena de crònica morbosa. S’ensenya la casa i la sang. S’explica com una cosa puntual i casual el fet que un home normal s’hagi tornat en botxí per qualsevol trivialitat de la qual gairebé sempre es culpabilitza la víctima: “No l’havia denunciat”, “l’havia deixat”, “es negava a sortir amb ell”. ¿Es tracta de justificar per què l’ha matat o hem d’anar a les causes i atacar el mal per l’arrel? ¿És normal això d’escanyar la companya? I, així, veiem que se sol acceptar en societat, pervertint els sentits i l’ètica, que un home exerceixi violència envers una dona. Si el mateix que passa amb les dones –en un mes 18 mortes a tot l’Estat o 2.835 víctimes ateses el primer trimestre a Catalunya– passés en altres col•lectius, hi hauria un trasbals social, una alarma col•lectiva, i s’atacaria el mal des de l’arrel. Però el maltractament cap a les dones està incrustat en l’estructura social.

L’assassinat és només un símptoma, una conseqüència, una terrible visualització de la violència quotidiana, subtil, variada i en tots els àmbits socials que pateixen les dones pel fet de ser dones. Una violència aleatòria i cega que, tot i que a nivells diferents, es dóna en totes les classes socials, en totes les cultures i en tots els països, desenvolupats o no, i totes les dones n’estem potencialment afectades.

La normalitat emmascara una situació de violència sexista en la desvaloració social de les dones. Una violència ancestral que converteix la dona en una possessió de l’home. Tal com explica el metge forense Miguel Lorente en un llibre, quan li va preguntar a una dona què havia passat, ella li va contestar: “Mi marido me pega lo normal (títol del llibre), pero hoy se ha pasado”.

Les professions tradicionalment de dones, com mestra o infermera, estan menys valorades que les d’homes, com ara paleta, neteja vidres o peó, i això s’expressa en salaris més baixos.

Encara hem de sentir que els homes guanyen un 30% més que les dones. O que el 83% de les dones treballen en el sector serveis.

Per poder trobar els perquès de la violència contra les dones hem d’anar a l’origen de la violència masclista. Rau en les estructures de poder, on es fomenta la desigualtat i s’alimenten les creences, els valors i les actituds masclistes. Aleshores podrem entendre i escoltar una dona que no es reconeix com a maltractada perquè li sembla “normal”. O quan ja s’ha adonat que sí, que l’estan assetjant a la feina, o que l’home que té com a company l’ha estat anul•lant com a persona, i que cada dia està pitjor, llavors no s’atreveix a explicar-ho perquè la societat la torna a fer víctima i li dificulta sortir del cicle de violència.

La societat no accepta que se surti de la norma. Fa poc una companya ho expressava així: “Jo no ho aguantaria, no entenc que aguantin que les peguin”. No atacava el maltractador, tornava la pilota a la dona. El mecanisme mental i de l’imaginari social és similar als motius pels quals tant les dones en general com els homes accepten que una dona guanyi menys que un home, o que a l’hora d’escollir una persona per a lideratges a l’empresa o socials, s’acabi posant- hi un home. Les diferents cares de la violència no són estranyes entre si, sinó aspectes diferents d’un mateix fenomen.

Les normes socials, i per tant la mateixa dona, tendeixen a exculpar, encobrir i minimitzar el dany. Sovint això es considera natural, sempre ha estat així i per tant no es pot canviar. Un primer pas decisiu per a aquest canvi cultural i estructural és tractar-ho com un problema social. Amb la pressió feminista, les lleis i les polítiques institucionals com a eines per eradicar aquesta violència, ha passat de ser una qüestió privada i domèstica a una de pública, on tota la societat ha de comprendre aquesta realitat i fer-la seva.

El futur és considerar la dona i l’home en plena igualtat. Faig meves les paraules de Gertrude Mongella, presidenta del Parlament panafricà: “Les dones no som convidades en aquest planeta, en som part i com a tal hem de poder participar en totes les decisions”.

LA VIOLÈNCIA MÉS QUOTIDIANA