Els robatoris del president del patronat i de la fundació del Palau de la Música, Fèlix Millet, ha trasbalsat la burgesia catalana i ha estat motiu d’escàndol social. El responsable de la principal institució popular de la cultura catalana, aplaudit i condecorat per les principals institucions governamentals, resulta que és el que se’n diu un pispa.
Una persona sense prejudicis a l’hora d’enganyar els dirigents públics, i sense cap moral per falsificar els comptes o estafar els músics del propi Palau.

Breument, perquè ja se n’ha escrit molt sobre aquest personatge que fins ara ens han presentat com un exemple de conducta ciutadana i espill de virtuts. Aquest assenyat català és el rei dels lladres. Res a veure amb el mecenes de la cultura que ens deien que era, tant els responsables polítics de la ciutat com del govern. No cal dir qui són els que fan el paper de tòtil en aquesta tragicomèdia.

Ni el diari Avui, ni la premsa nacional, ni la sensacionalista premsa de Madrid no han aprofitat l’ocasió per escriure a tota plana: “El robatori del segle”, “Descobert el campió dels lladres”, “El president de la principal institució catalana roba més de 3 mil milions d’euros a la ciutadania”. Títols per omplir la primera pàgina dels diaris no en faltaven; no es tractava d’un vulgar individu de les classes baixes, sinó un dels seus. I aquesta és la diferència. Una persona amb qui habitualment els propietaris dels diaris compartien canapès, reunions en alguna de les fundacions més importants, seien junts a la tribuna del Camp Nou o en els reservats del Liceu o del hotel Juan Carlos I.

Ha estat un cop dur. No és el primer que reben els burgesos catalans, però aquest n’ha estat un de directe a la cara. Toca la moral. El president Pujol diu que ha estat una punyalada per l’esquena. Un dels portaveus més actius dels actuals mecenes de la cultura catalana, Leopoldo Rodés[1], “empresari d’èxit de la publicitat i les finances” escriu en El Periódico de Catalunya que “És injust que s’aprofiti el “cas Millet” per atacar la burgesia”. El periodista que li fa l’entrevista ens adverteix que “a diferència d’altres patrons, no té cap inconvenient a parlar en públic”.
Però el cas Millet és un cas aïllat? Es pot generalitzar aquest comportament a la burgesia catalana? Es pot comparar aquest comportament amb els delictes que han comès banquers, agents de borsa o gerents empresarials a diferents països d’occident? I per últim, constatant l’asseveració de les respostes, perquè la classe dirigent és tan amoral i/o insolidària?

Sens dubte estem davant d’un comportament social relativament nou. No pel que fa a fenomen històric, però sí en el comportament de les classes dirigents de la burgesia occidental. Aquest fenomen però, no es deu tant a un canvi o pèrdua de moral per part de les classes dirigents, sinó a una realitat més prosaica com són els problemes de l’economia.

Mirem-nos el cas Millet. El seu pare, Fèlix Millet Maristany, membre de la burgesia catalana de la postguerra, va ser un dels impulsors de l’Òmnium Cultural juntament amb d’altres banquers i empresaris catalans: els Ortínez, els Carulla, Carrasco, Pujol, Sardà, Duran i Farrell...

El Plan de Estabilización de 1959 i els plans de Desarrollo que impulsaren els polítics de l’OPUS del règim d’en Franco, van permetre a la burgesia catalana aixecar el cap i omplir-se les butxaques. La seva activitat empresarial es va incrementar en tots els sectors: indústria, serveis i finances. En aquest procés aquesta burgesia catalana es preocupà d’integrar al país la mà d’obra que aportaven, sobretot, els jornalers andalusos. Aquest impuls de l’economia va suposar elevats beneficis per als industrials catalans que, i no és per casualitat, els van destinar a la “promoció de la cultura catalana”.

Manuel Sacristán, segons explica S. López Arnal en un article publicat a Rebelión, donava compte al PSUC d’unes jornades que van organitzar banquers i empresaris amb la finalitat de potenciar la cultura catalana. Es van celebrar a començament del 66 en una finca dels Millet a l’Ametlla del Vallès i hi assistiren la flor i nata de la intel•lectualitat catalana del moment; companys de viatge, per cert, del PSUC. En aquestes jornades es va acordar, i així es va fer, que aquests empresaris contractarien[2], a través de les seves empreses i bancs, a intel•lectuals per tal desenvolupar estudis i, sobretot, editorials a on publicar-los, així com les novetats europees, marginades pel règim dictatorial franquista.

Sens dubte, durant els anys 60 i 70 es va viure a Catalunya un gran boom cultural gràcies als excedents que hi invertia la burgesia catalana. Les grans editorials es van formar durant aquest període, però també es pot dir el mateix del cinema, de la música, del teatre, les arts plàstiques... Aquestes inversions tenien una finalitat molt clara: potenciar “la cultura catalana”. Una cultura basada sobretot en la llengua.

La generació anterior de la burgesia catalana, els de la Lliga catalana, també destinaren una part de les seves rendes empresarials al mecenatge cultural. El més conegut fou en Francesc Cambó, patró de la fundació Bernat Metge, que va traduir al català la majoria dels clàssics grecs i llatins.

Tant el Palau de la Música com el Liceu foren construïts i reconstruïts amb els diners que sortien de les caixes fortes dels empresaris i de la seva banca. Evidentment aquestes caixes s’omplien pel elevats beneficis que obtenien pels salaris baixos que cobrava el proletariat català.

A començament del segle XX, i durant set anys, del 1914 al 1923, la burgesia catalana va adquirir prou força política com per obtenir una semi-autonomia administrativa. Una autonomia limitada, però que va aconseguir prou recursos públics com per donar un gran impuls a les institucions culturals, a l’ensenyament, a les obres públiques, a l’art i a la ciència. Es va ampliar l’Escola Industrial, es va fundar la primera Escola de Treball, l’Escola d’Orientació Professional, l’Escola Superior de Bells Oficis, l’Escola d’Infermeres, l’Escola de Punt, a part de les escoles d’ensenyament bàsic. Es va estendre la millora de carreteres; es van instal•lar 190 centrals elèctriques i 5871 kilòmetres de línies. Es va restaurar el romànic del Pirineu...

S’observa amb aquestes dades l’interès que tenia la burgesia catalana en qualificar professionalment la seva mà d’obra i mantenir la seva identitat nacional, recolzant-se més en la cultura que en la independència administrativa.

Era part de la seva identitat, reinvertir un percentatge dels seus beneficis, obtinguts gràcies als drets sindicals que li negava al proletariat, en la cultura i en la formació. Encara que fos pel seu interès de classe, la diferenciava de les altres fortunes de la monarquia espanyola que preferien canalitzar “les donacions” a través de les institucions religioses de l’Església Catòlica.

Però això ja fa temps que s’ha acabat. Podríem dir que des de la crisi econòmica de començament dels 70. El Banc Industrial de Catalunya, de Raimon Carrasco, i la Banca Catalana, de Jordi Pujol, van fer fallida. Empreses emblemàtiques d’aquest ideari català es van vendre, com la Gallina Blanca o la Catalana de Gas, o l’ENHER. També el tèxtil del Vallès va fer fallida, com les grans empreses del metall del cinturó industrial de Barcelona.

El cas Millet exemplifica, d’una manera exagerada, el canvi que s’ha produït per part de la burgesia catalana en la seva relació amb l’estat. Si temps enrere suplia amb inversions pròpies les deficiències o insuficiències de l’estat central, d’ençà que va ocupar la Generalitat s’ha assegurat els recursos de l’estat per mantenir la seva activitat industrial i, més d’una vegada, apropiant-se’ls directament.

Per això cal recordar allò que en un altre temps va cantar en Raimon al Palau de la Música: “Qui perd els orígens, perd la identitat”, perquè és el que li està passant a la burgesia catalana. Ha utilitzat la cultura i la llengua com a base de la seva identitat i la justificació dels seus privilegis. La burgesia catalana ha defensat més la identitat que els drets de Catalunya. Per això la seva identitat nacional té poc a veure amb els drets de Catalunya a decidir el seu futur.

Fèlix Millet, amic personal del president Pujol, fa seu el principi pujolista, emblema de la seva identitat de classe, “la pela és la pela”; o bé l’altre principi que només s’expressa en la intimitat familiar: “tot el què no són pessetes, són punyetes”

Reinald Roca

[1] Adreça per consultar els mèrits econòmics d’un dels principals mecenes de la cultura global domiciliat a Barcelona: http://www.sogecable.es/media/576755.pdf . Seria motiu d’un altre article analitzar la relació entre els mecenatges escollits i les inversions en obres d’art. La cultura ja no serveix per fer país, sinó per fer diners. És una altra manifestació del canvi d’identitat.

[2] No ha d’estranyar que part important dels quadres tècnics de la Generalitat de l’etapa d’en Pujol provinguessin del PSUC.

QUI PERD ELS ORÍGENS, PER LA IDENTITAT