El nivell de democràcia a l’estat espanyol de les Autonomies mostra els seus límits amb l’amenaça que planeja per part del Tribunal Constitucional de declarar inconstitucionals aspectes bàsics de la llei.

L’Estatut de la discòrdia

El que frena el vist-i-plau del Tribunal són: el preàmbul, amb la seva retorçada filigrana perquè apareixes el concepte de nació; l’article sisè sobre la llengua catalana, on s’esmenta el dret i el deure de conèixer-les (no a emprar-les); el vuitè, sobre els símbols de Catalunya; i alguns altres.

Un Tribunal obsolet
El Tribunal Constitucional te potestat per posar en entredit i anular allò que han negociat, votat i decidit els representants de la sobirania popular ciutadana i a l’estat espanyol. Estem tractant d’una llei bàsica, aprovada pel Parlament de Catalunya i pel Parlament espanyol.
Un Tribunal que no ha estat escollit directa per la ciutadania es converteix en l’àrbitre, i en el dictador, per sobre la representació escollida a les urnes.
Gairebé podem fer un paral•lelisme entre el contrasentit democràtic de la manca de sobirania ciutadana que representa aquest Tribunal, i el del Rei i la Monarquia.

O s’hauria de convertir en electes els i les membres del tribunal esmentat, o el millor seria suprimir-lo. Que siguin el Parlament, les eleccions, qui decideixin les constitucionalitats o no de les lleis i de les polítiques dels governs.

Pacte polític
El mateix fet que una llei com la de l’Estatut pugui ser qüestionada per un Tribunal, des d’una concepció administrativa institucional, porta a que els munyidors del destret dirigeixin la seva impotència a defensar que el que val és el pacte polític entre el govern de l’Autonomia catalana i el govern de l’estat espanyol.

Tanmateix, què val un pacte polític que no s’acompleix o que no es pot establir com a normativa institucional? Què valen els acords dels Parlaments? Tornem als pactes circumstancials. Seguim en el pantà dels problemes de fons.

L’encaix de Catalunya i Espanya és del què es tracta. O dit d’una altra manera, la incapacitat de l’estat espanyol de les Autonomies per federalitzar-se d’una manera democràtica, amb un canvi essencial a la Constitució espanyola.
Les deliberacions del Tribunal Constitucional posem d’una forma clara que la reforma dels Estatuts de les Autonomies es va tancat en fals.
Les tensions i decisions sobre el Finançament autonòmic, han precedit amb fórmules maldestres, la sanció actual sobre l’Estatut.

Els fons de l’assumpte rau en que la població treballadora, la majoria immensa de la ciutadania, malgrat la part que no és ciutadana per la llei d’estrangeria, no aconseguirà una sobirania plena, amb una solidaritat compartida, mentre no hi hagi dret de sobirania omplert per a cada població, s’anomeni nació, nacionalitat, o amb altres mots.

En el pacte polític al que s’aferren des del govern de la Generalitat, del PSC i dels seus acòlits coalitzats, es passa de puntetes a que el concepte de nació espanyola, és de fet expressament excloent al d’altres nacions. I nacionalitat s’empra no com a substitutiu o paral•lel, sinó com a entitat supeditada.

A més, si hi havia pacte polític perquè no es va acomplir, acceptant per part del govern espanyol el text que venia del Parlament de Catalunya majoritari, tal com havia promès el president Zapatero?
El malentès polític, i institucional, és històric. I pel que sembla, ara per ara, l’hegemonia socialista no te pas capacitat ni voluntat d’arranjar-ho.

Esquerres temorenques
Les esquerres catalanes governamentals, sota la batuta el PSC, mostren un temor profund a la sensibilització i mobilització ciutadana popular. Adés per si una motivació de consciència àmplia o una mobilització potent,podés fer emergir unes propostes democràtiques més cabdals, adés es podés fer fallida a l’hora de demostrar la força del suport social.

Això es converteix en un cercle enverinat. Al cenyir-se a la relació de forces parlamentàries, a les tedioses i tramposes negociacions als despatxos autonòmics i estatals, i entre les dretes i les esquerres, no hi ha manera de superar o trencar el cercle viciós. La Constitució espanyola és garant del patrimoni patriòtic constitucional conservador i reaccionari de les ràncies dretes espanyoles. El PP ho aprofita fins i tot per aconseguir un plus de suport popular, amb l’espantall del separatisme nacionalista-nacional.
Legislar acceleradament abans de la sentència és una altra mesura de curta volada. El govern català no pot alçar gaire el vol, només fer algunes voladetes amb molt de brogit i enrenou a les declaracions. L’intent del primer govern català tripartit de Maragall, catalanista i d’esquerres, ja va sofrir una forta marrada, quan pretenia anar una mica més enllà, tot i l’asimetria limitada federal pregonada.

Amb aquest govern no dóna gaire la impressió que es pugui fer passos ferms vers la llibertat de Catalunya. Ara, és ben ver que amb la dreta catalana e CiU tampoc.
Ens cal mobilització social popular. Cal què des de l’esquerra de les esquerres es facin valdre les propostes d’esquerres, d’esquerres de debò.

Francesc Matas Salla

El sedàs
L’Estatut penja d’un fil, el de la decisió del Tribunal Constitucional; es troba a la fase del quart sedàs. Què en sortirà ara?
Primer el sedàs va imposar una forta auto-censura de les forces parlamentàries del Parlament de Catalunya. Es va aconseguir un vuitanta per cent de suport, però es va eliminar sense embuts les propostes democràtiques cabdals esbossades pel primer govern tripartit, catalanista i d’esquerres, entre el PSC, ERC, ICV-EUiA.

Després, el segon sedàs va actuar a la Comissió constitucional de les Corts espanyoles, garantida per Alfonso Guerra, on es va netejar com una patena el text majoritari del Parlament català; es va retallar i escapçar per arreu, es va limitar i assegurar el Finançament per a la decisió de l’estat. En un exercici suprem de responsabilitat de correcció política, que a la faula se’n diu fer de la necessitat virtut, o què els polítics poden dir una cosa i fer la contrària, el govern català i les forces d’esquerra, i de la dreta (CiU), varen competir en ser els paladins de la llei que finalment aprovà amb fòrceps el Parlament espanyol.

El tercer round, fou el referèndum a Catalunya. S’aprovà el destret, amb gran abstenció. Era palès que mantenir l’anterior Estatut era cosa desfasada. La decepció era patent. Una petita part de les esquerres ens hi varem oposar. El govern de Maragall va caure triturat per les seves incoherències, i pel martell del govern estatal.

El quart sedàs resta a mans del Constitucional. La seva decisió afectarà en gran manera al futur del govern català i de les perspectives de cada formació política.

UN TRIBUNAL NO POT DECIDIR CONTRA UN POBLE