Les eleccions del 7-J son una ocasió per reunir forces per fer front a la crisi capitalista. El vot també és una eina de lluita. El POR crida a votar la coalició ICV-EUiA.
Al bell mig del remolí destructiu que és la crisi econòmica, els seus artífexs, les grans empreses multinacionals i els Bancs, pretenen assegurar un parèntesi en el lliure mercat per revifar les seves pròpies víctimes. Per a aconseguir-ho volen uns Estats i governs submisos. Amb una estructuració institucional de la Unió Europea (UE) amb predomini europarlamentari i dels centres de poder real en mans dels partits més conservadors.
El seu objectiu és el desplegament del Tractat de Lisboa, amb les institucions polítiques i econòmiques el més allunyades i independents de qualsevol seguiment, interferència i control democràtic de la ciutadania i dels seus eurorepresentants electes.
Per a les classes dominants europees la seva manera de manejar la crisi és traslladar el màxim dels seus costos a les classes treballadores, mentre espremen els recursos públics per derivar-los a les seves necessitats i capitals privats.
Un sistema electoral que beneficia les grans formacions conservadores, i perjudica els intents de forjar alternatives des de la base social de la ciutadania treballadora, es completa amb el desinterès i l'abstenció de la majoria de la població.
Per a la població treballadora, i per a les organitzacions d'esquerres, el repte en aquestes eleccions és doble. Presentar unes propostes per enfrontar-se a la crisi amb la defensa del salari, condicions laborals, serveis públics, i drets democràtics, i aconseguir unificar una mobilització europea entorn d'aquests eixos.
Propostes enfront de la crisi
Quant a les propostes polítiques els variats programes i plataformes mostren una gran similitud objectiva. Tant des de les posicions més moderades en el Partit de l'Esquerra Europea (PEU), del qual formen part IU, EUiA i EBB a l'Estat espanyol, o el Bloco d'Esquerra a Portugal, fins als postulats més explicitats com anticapitalistes, com els del Nou Partit Anticapitalista (NPA) de França, o el SWP del Regne Unit. Una Europa social i democràtica. Serveis públics. Salari mínim o social europeu, o Renda bàsica. Igualtat de drets per a les dones. Drets de la immigració treballadora. Una UE sense l'OTAN, desmilitaritzada, amb una política exterior en igualtat amb els altres pobles.
En el que no hi ha acord, amb una confluència molt difícil, és a treballar de manera conjunta i unitària per una mobilització en els diferents països, una mobilització europea, i per aconseguir agrupar les diferents forces polítiques de l'esquerra.
En realitat, i particularment a Espanya, les organitzacions que tenen un cert poder de convocatòria i capacitat mobilitzadora són les centrals sindicals. Però fins i tot les seves temptatives d'escalfar motors perquè sigui la mobilització treballadora la que exigeixi i imposi propostes enfront de la crisi, es veuen mediatitzades per la por i la desorientació del gruix de la classe obrera a perdre el lloc de treball, i per la gran dispersió, divisió i disgregació de les organitzacions polítiques.
A més pesa com una llosa que les organitzacions majoritàries i hegemòniques en les esquerres sigui de la socialdemocràcia neoliberal (“socio-liberal”) la funció de la qual és apuntalar i sostenir el sistema polític i social imperant.
Per tant és de gran importància la propaganda d'unes propostes eficaces per a una perspectiva enfront de la crisi que afavoreixi la gent treballadora, amb la necessitat d'una renovació profunda i àmplia de les organitzacions adequades per sustentar-les.
Un avanç europeu necessita a fons una norma constitucional, debatuda i ratificada democràticament per la ciutadania, amb unes institucions electes i executives, en comptes de centres de poder sense cap control, i un Tractat UE confeccionat i adoptat pels governs a l'esquena de la ciutadania i de les seves persones elegides.