El futur d'un moviment de l'esquerra transformadora, combativa i unitària és el repte que afronta Izquierda Unida amb el procés de la seva refundació acordat en la recent 9a Assemblea Federal.
El nou coordinador, Cayo Lara, ha fet de la necessitat virtut en unir els tres conceptes, anticapitalista, oberta, de futur, com a base per avançar en la creació de les condicions del socialisme en el món actual.
En comptes de trencar-se o disgregar-se entorn d'aquests tres conceptes o propostes, IU obre una proposta unitària enfocada a la gent treballadora de manera genèrica, i als sectors activistes d'esquerres en el pla sindical, social i polític.
La resolució de la crisi agònica d'IU no és viable com un arranjament entre famílies ideològiques o estructures territorials. Ni com una tutela de la direcció PCE o d'altres components actuals. La refundació ha de produir-se de manera sobirana des de l'acció política. Aquesta causa de l'esquerra necessita convertir-se en un procés públic més ampli, profund i obert, que concerneixi a tots els sectors activistes disposats a fer front a la crisi econòmica amb polítiques útils per a les classes treballadores.
La refundació ha d'abocar el millor d'IU, els seus milers d'activistes combatents, les regidories, alcaldies, les persones electes diputades, en una esquerra útil per a la situació política actual. La refundació ha de permetre fondre's amb els moviments de joves, amb el sindicalisme que lluita pels llocs de treball i la millora laboral i del nivell de vida, amb les necessitats de la gent treballadora immigrada, amb els moviments pacifistes i solidaris, feministes per la igualtat de la dona, per l'eradicació de la violència de gènere.
És ara possible i està madura aquesta refundació? Ara com ara és ben clar que IU no pot seguir dessagnant-se en vots i en afiliació. En canvi és palesa la necessitat d'un moviment d'esquerres que defensi i abraci el conjunt de les classes treballadores i la pluralitat territorial nacional a l'Estat.
La cruesa de la crisi econòmica obliga a agrupar forces, a coordinar accions i mobilitzacions, fa necessària una esquerra diferent a la socialista-socioliberal adaptada i incrustada en les institucions estatals. Cal una esquerra que combati les polítiques i el poder dominant. Una esquerra d'aquest tipus no naixerà del no res, ni de zero. Una esquerra combativa i unitària pot forjar-se quant hi hagi mobilitzacions generals que aconsegueixin victòries, petits o grans èxits. El seu component treballador serà més o menys ferm en funció de la irrupció obrera en les accions i mobilitzacions. En la situació actual les mobilitzacions són encara limitades, disgregades, i defensives; podem preveure que s'ampliaran, però per descomptat sense confondre il•lusions amb la realitat.
En aquestes condicions el projecte de refundació és adequat i possible, ja que hi ha els fils amb què teixir-lo, amb la condició de barrejar i unir. És un procés madur en la seva necessitat objectiva. Treballarem a fons perquè també sigui madur en la seva realitat subjectiva.

Una Convenció per a l'esquerra

El moviment de l'esquerra, la cosa que potser dirien els italians, ha de canviar profundament per adaptar-se a les noves realitats socials i polítiques, i disposar de criteri i perfil propi suficient, per combatre una adaptació parlamentària institucional que la neutralitzi en la tasca de forjar polítiques alternatives de l'esquerra treballadora. El model de moviment polític i social ha de ser assembleari i federal, democràtic, plural, combatiu i unitari d'esquerres.
Aquesta cosa ha d'efectuar la immersió en la mobilització treballadora, en les accions generalitzades de la joventut, en la defensa fonamental del lloc de treball i els serveis públics, en la baralla quotidiana per la igualtat de la dona i contra la violència de gènere, pels drets complets de la immigració, per la llibertat dels pobles, per la sobirania ciutadana federal i republicana.
La pràctica ha de ser coherent amb les propostes, des de l'assemblea i afiliació de base fins a les direccions, dirigents, regidories, la gent electa diputada. L'acció política ha de fer creïble que es tracta de procedir a un canvi profund d'acord amb les necessitats polítiques de posar els mitjans per forjar alternatives polítiques d'esquerres al poder econòmic existent, al poder polític real, i al sistema social vigent.
En la Convenció o Assemblea de refundació hi ha també dues qüestions espinoses a plantejar-se. Una, aconseguir un major pes i implicació política per part de les persones dirigents sindicals i una altra, situar a l'agenda del progrés de la cosa la necessitat d'incorporar el quart espai ecosocialista que apadrina ICV (Iniciativa per Catalunya Verds) i la mateixa ICV, encara que malgrat formar coalició entre IU i ICV (i EUiA i ICV) s'estigui allunyat d'aquesta major complementarietat orgànica de l'esquerra. Afavorir la pluralitat ideològica i de diferents tendències i corrents, tal vegada pot ser un factor que afavoreixi una amplitud més gran de la cosa. En la mateixa direcció d'aquesta preocupació s'ha de fomentar la participació dels segments d'extrema esquerra, o de la joventut movimentista radical que rebutja els partits acomodats i dependents del poder.

Francesc Matas Salla

****

Dues tendències

Una vegada establert que s'obre un procés de refundació, podem distingir dues grans tendències. Una limita la pluralitat ideològica. S'orienta a focalitzar l'agitació ideològica respecte a l'acció i mobilització política àmplia; potser compte a basar-se en sectors mobilitzats però minoritaris, i infravalora la necessitat de mobilitzar de manera unitària amb capes de treballadors de consciència reformista. Confon que el PSOE disposi del poder governamental, respecte al poder econòmic, i fins i tot del conjunt de l'aparell estatal.
L'altra tendència es planteja la perspectiva de manera més plural en els aspectes ideològics, amb una plataforma política més unitària i complementària de diferents capes socials. Pretén basar-se en sectors socials i sindicals amplis. Assenyala el poder real dels grans capitals i de la dreta. És deutora d'adaptació electoral i institucional.

****

Condicions

La crisi econòmica del sistema capitalista en què estem immersos és un repte bàsic per a qualsevol classe social, els seus diferents segments, i per a totes les forces polítiques.
Aquesta situació soscava els fonaments de la societat i ens planteja que els poderosos no poden seguir dominant com fins ara. Ara bé, també cal saber que els dominats estan fragmentats, no són conscients de la seva força, no estan mobilitzats. La consciència de la massa de la població no està en la situació d'“assaltar el cel”, com Marx va sentenciar davant la insurrecció que va conduir a la Comuna de París en el 1871; pel cap alt s'arriba a desitjar suavitzar els efectes més perniciosos i injustos a la feina i en la democràcia burgesa. La socialdemocràcia socioliberal, amb polítiques neoliberals i certes concessions populars, és a la vegada l'expressió del nivell de consciència treballadora, i un enorme tap, o una pesada llosa, perquè es desenvolupi la mobilització sindical, social i política que doni pas a reformes importants que beneficiïn la població modesta. Una mobilització entre la qual niïn, germinin i s'enforteixin les opcions de classe treballadora socials i revolucionàries. I amb elles una societat socialista.
Convé incloure en aquest panorama que les tendències d'avantguarda socialistes, obreres i revolucionàries, estem separades i lluny de les preocupacions conscients de la classe; som unes tendències molt dividides, disgregades i minúscules.

****

Opcions

La burgesia i el seu Estat no tenen un opositor polític conscient. De moment poden repartir-se i fabricar diners per intentar pal•liar els efectes més greus, i per pretendre mantenir la població en un nivell de consciència que la dissuadeixi de la mobilització o la neutralitzi.
Per canviar aquest panorama es necessita una organització política, àmplia i fort, inserida entre la gent treballadora (no aïllada) però que mobilitzi, pressioni i denunciï en els Parlaments i governs, forgi polítiques diferents, favorables a la població treballadora i humil; polítiques des d'on aplicar alternatives més generals.
Una organització que sigui capaç de mobilitzar de manera unitària, en unitat d'acció sense exclusions, per aconseguir moviment massiu i evitar l'aïllament.
Davant aquesta necessitat es produeixen diverses temptatives: a) Agrupar el màxim de les esquerres en el procés de refundació proposat per IU, amb l'orientació de sustentar-se en la base treballadora i una bona relació fraterna amb els sindicats; b) Mobilitzar en funció de la societat civil, amb innombrables organismes, per evitar l'anquilosament i l'adaptació institucional al poder dominant, de la majoria de partits polítics i de la seva representació electoral; c) Formar un referent net ideològic anticapitalista, diferenciat d'IU i de les esquerres que només pretenguin reformes limitades als excessos.

****

Una necessitat

L'opció del POR, com a tendència marxista revolucionària, se situa a agrupar de manera plural ideològica i unitària en la mobilització social i política, en el procés de refundació des d'IU.
Les raons per les quals vam entrar a formar part i a construir IU fa poc més de deu anys (el 1998) segueixen vigents i encara són més necessàries: a) immersió al costat de la classe obrera per trencar qualsevol aïllament de les tendències revolucionàries amb àmplies capes de la gent treballadora, b) construir una organització com a moviment social i polític, amb una mínima capacitat de mobilització i d'intervenció política a tots els nivells, des de baix al carrer i la fàbrica fins als Parlaments i Ajuntaments; convençuts que és la mobilització àmplia i massiva treballadora la que permet crear les condicions de millores socials reals; c) situar-nos en l'encreuament entre els moviments i mobilitzacions sindicals i socials, i l'acció política des d'IU i les seves assemblees.
En aquesta dècada IU s'ha encongit en un terç. La gent dirigent sindicalista, milers de regidories, algunes persones electes en Parlaments, van esgotant-se, i fins i tot van aïllant-se de les noves experiències i formes que adopta la gent jove. No obstant això quan es tracta de mobilitzar de manera massiva, contundent i que produeixi resultats, se segueix necessitant els sindicats, i entre els partits a una esquerra com IU, i al PSOE.
Els qui arriben a veure grans mobilitzacions, o avenços socials i democràtics en les polítiques, excloent a Sindicats, a IU, i PSOE, simplement veuen un miratge de la realitat que no arriba ni a caricatura. I enganyar-se davant la realitat és la pitjor manera d'enfocar-la, ja que la invalida per canviar-la.
Tampoc s'avança molt en les tendències que traspuen oportunisme reformista, que imaginen que podrien canviar la realitat des de dalt, des de Parlaments i governs, sense una sòlida base mobilitzada i una organització potent en creixement.
Actuar i desenvolupar polítiques des de les institucions és completament necessari per comunicar-se amb grans masses de la població, però la mobilització i organització social resulta imprescindible, tant per aconseguir imposar determinades polítiques i lleis, com per forçar que s'executin una vegada adoptades.
IU ha patit de molts mals. El principal ha estat que el predomini burgès de la dreta, (amb la globalització i la UE), ha aconseguit un progressiu aïllament de les tendències revolucionàries i transformadores de la població. S'ha imposat un escepticisme i temor a la mobilització, una gairebé al•lèrgia a les formes d'actuar i d'obrir-se camí de la gent jove combativa –movimentista- que ha conduït a una crisi agònica del que s'ha denominat esquerra transformadora, plural en la seva composició social i en la seva plataforma de propostes polítiques.
Ara amb la crisi econòmica i el procés de refundació que impulsarà IU, contribuirem a establir una nova perspectiva per a una esquerra àmplia, combativa i unitària.

UNA ESQUERRA ANTICAPITALISTA, OBERTA, DE FUTUR