La ruptura va començar el 9N

Ara hem de definir-nos

Sóc una de les persones que, en nom de L’Aurora (organització marxista), i membre d’Esquerra Unida i Alternativa, participo en l’espai que es diu “Esquerres per la Independència, Per la República Catalana, Democràcia, Llibertat, Justícia social”. Un nom prou llarg que va portar molts debats per canviar el que vam fer servir fins el 9N, que era Esquerres pel Sí-Sí.

En el debat del nom havien moltes coses. Volíem un nom que reflectís els objectius de les esquerres, condensats en els 16 punts programàtics que havíem adoptat. Que mostrés que ara ja hem d’anar de cara a un estat de tipus republicà. Que el canvi no fora només de nom, sinó de contingut, tant nacional, com democràtic i social. D’aquí aquest nom bigarrat i que posa èmfasi en el primer contingut, el de Esquerres per la Independència.

He de dir que em vaig “resistir” a que s’adoptés el nom així, proposant com alternatives Esquerres per la República Catalana o… per la República Catalana i la Independència. Ho vaig fer pensant en la meva organització política, EUiA, però també pensant en els companys de coalició, ICV, i també en molts del sindicalistes de Comissions Obreres que conec, sindicat al que continuo pertanyent i militant. Volia guanyar temps per que poguéssim portar els debats dins les nostres organitzacions. Però la resta de grups van insistir en que “era temps de definicions”. I estic d’acord.

Estic completament d’acord en definir-me com part de les esquerres que estem per la independència. He de dir que jo em considero federalista, autodeterminista, en el sentit de que estic a favor a relacions entre nacions lliures i iguals. Estic per una Federació Ibèrica de Repúbliques. Fa molts anys ja que els companys de L’Aurora defensem aquesta idea. Durant el franquisme i la transició, dèiem Federació Ibèrica de Repúbliques Obreres, en un sentit similar al que ja van defensar el POUM i Andreu Nin en els anys 30 del segle passat. Ara el seu contingut radical i social, va en el mateix sentit revolucionari. Volem una república dels de baix. Que serveixi per que la gent que avui ho passa malament millori immediatament. I que sigui una república que actuï per arribar a una igualtat, justícia social, fraternitat entre éssers humans…i amb la natura.

Les eleccions en marxa

Aquests dies sembla que tot estigui aturat. Després del 9N es diria que hi ha un reflux. Un temps mort. Com si haguéssim d’esperar a veure si els partits, i particularment CiU i ERC, es posen o no d’acord per convocar les eleccions autonòmiques anticipades. Però fins i tot l’ANC, a la qual també pertanyo, ha tingut que modificar el seu erroni discurs de Cornellà de posar-se darrera Mas i la seva idea de “llista de país”. Vist que Mas ha aprofitat l’ANC per guanyar temps ara l’ANC demana, gairebé exigeix, que es posin d’acord els partits… i que han d’haver eleccions ja. Amb fórmula de llista unitària…o amb altres, però eleccions!

El 9N no va ser només una gran participació de 2,3 milions de persones. Va ser quelcom més. Es va desobeir l’Estat espanyol. I l’Estat no va poder fer res per impedir-ho. Es va dividir. La dimissió del Fiscal General, Torres Dulce, és l’efecte retardat d’aquesta divisió. El 9N va provocar esquerdes en el règim i Estat espanyol. Va començar ja la ruptura democràtica i nacional. És la proba concreta de que el procés independentista és l’element que pot trencar el règim monàrquic i el seu Estat opressor. Hem de continuar doncs.

Per tant, voler aturar el temps fins…”esgotar la legislatura”, o posar-se com a fita una “negociació” de 18 mesos per crear estructures d’Estat amb el beneplàcit de Madrid, és una ficció…o té un altre sentit que el que li van donar els 2,3 milions que van anar a votar desobeint Madrid. “L’astut” Artur Mas vol aturar el trencament del 9N i que ERC es posi darrera ell. Esperem que ERC no sucumbeixi a aquest parany per que seria entregar de nou la possibilitat certa de trencament a qui no ho vol i està esperant l’ocasió per trair el procés. No només es tracta de forcar les eleccions ja, sinó de no deixar que Mas sigui qui aparegui com el pal de paller i president del futur govern.

El mandat del 9N

El 9N va ser un punt d’inflexió, un abans i un després. Hem d’interpretar el 9N com un mandat. I què diu? Diu que s’ha de començar ja a construir aquest “nou país”. Que ja s’han d’adoptar les noves estructures d’Estat, sí. Però també que s’han de donar solucions ja als terribles problemes que causa l’atur, la insatisfacció política, el funcionament de l’economia, les relacions Catalunya-Espanya, els desnonaments, la pobresa alimentària i energètica, les llistes d’espera hospitalàries, la salut, la cultura, els serveis públics…

Les estructures d’Estat son per poder fer polítiques a favor de la gent més necessitada i per reactivar econòmicament el país. Les enquestes que es van fer durant la Gigaenquesta de la campanya “Ara és l’hora”, donaven també com a resposta aquests tipus de preocupacions. I ho deien tant les persones que pensaven anar a votar el 9N, com les que no.

El 9 de novembre no tothom va anar a votar, és cert. Uns, per que creien –i creuen- que qui lidera tot aquest procés de lluita per la independència és Artur Mas, el retallador, la burgesia catalana. Altres, per que consideraven que l’Estat central no ho permetia i, per tant, no serviria per a res. I potser un tercer grup, per que en veritat no volen cap canvi, ja estan bé com estan.

A la recent enquesta del CEO de Desembre, surt que volen un Estat independent el 44,5%; i son contraris el 45,3%, amb un 7,5% d’indecisos i un 3% que no contesten. És una indicació aproximada al estat polític actual de la població. Però també l’enquesta diu que els que els volen Catalunya com un Estat propi son el 65%, mentre que els que la volen com una regió o autonomia d’Espanya sumen el 27%. I dins d’aquest grup es divideixen entre els que volen l’Estat dins una Espanya federal, el 29%, i els volen un Estat independent, el 36 %. Aquí crec que es on rau la clau de la situació.

L’esquerra sobiranista catalana s’ha de situar doncs en aquest moment. Després del 9N. Les definicions s’estan jugant ara. Tot i que mancava molta gent de la classe treballadora i capes populars, la majoria de la gent que va anar a votar era treballadora i classes mitges. És la centralitat i transversalitat catalana, la que configura el que es diu el poble. Sense els que van anar a votar no s’entén la sobirania de Catalunya, no seria possible. Doncs bé, aquest sector ja mobilitzat és qui té l’empenta i marca els ritmes. I ja han començar a trencar amb l’Estat. Les tensions del 9N s’han traduït ja en fissures de l’Estat de la monarquia espanyola.

El “fet nacional” és ineludible

Tots els partits que no entenen aquest fet, que és en síntesi el fet nacional, que representa la voluntat no ja només històrica, sinó concreta, del poble de Catalunya, no entenen res. Per això els qui es consideren federalistes -i ho volen ser de debò i no com una tapadora pel centralisme espanyol- s’han de situar ara davant la realitat d’aquesta ruptura que ja ha començat. Es a dir, no estem només davant una gran mobilització, com les que van representar les manifestacions del dret a decidir, del 11S de 2012, la cadena humana del 2013 o la “V” del 2014, sinó davant del desafiament de no fer cas a la prohibició i amenaces del Estat espanyol que volia impedir el vot el 9N i no va poder impedir-ho. En aquest cas, els 2,3 milions de persones que van fer-ho, representaven el poble de Catalunya. Estem davant d’una síntesi de 500, 300 anys, dels 40 anys de l’anomenada “transició”, i fins dels darrers anys de fracàs de la reforma de l’Estatut. Tot es concentra ara. Estem davant la oportunitat històrica i concreta més gran per que la llibertat de Catalunya i les classes populars sigui un fet. La crisi empeny també la millor oportunitat.

Ignorar aquesta realitat és fatal pels partits. Ho és pels de dreta, però encara més pels d’esquerra. És com xocar contra un mur. El resultat només pot ser l’esmicolament, la divisió, la reducció i desmoralització de les seves forces. No es pot anar contracorrent d’un poble. El que passa al PSC, sotmès al PSOE, és l’exemple més clar. Però això pot passar també a ICV, a EUiA, a Podem si, en nom d’un pretès “federalisme equidistant” o unitarista, neguen obstinadament el dret a constituir-se com Estat a la nació catalana… o tracten de sotmetre el procés a acords i ritmes amb les forces polítiques de l’Estat, on no hi ha encara veritables federalistes autodeterministes.

En particular tenen la responsabilitat més gran aquelles forces que provenen del PSUC, doncs s’haurien de considerar com els hereus de la lluita pel dret a l’autodeterminació. Com s’ha d’exercir el dret a l’autodeterminació si es te por a trencar amb l’Estat centralista i les lleis i Tribunals que s’imposen des de Madrid? Ha de esperar la dona maltractada a separar-se fins que el marit ho vulgui o ho entengui? Hauria d’esperar l’esquerra sobiranista catalana a que ho entengui IU, Podemos, el PSOE? I, mentrestant, què se li proposa al poble català que “ja vol decidir” ara, que vol començar a decidir el seu destí sense esperar els ritmes i opinions dels demés? Se li ha de repetir que volem el “dret a decidir”?

Aprofundir la ruptura del 9N, ara

Hem de mirar la realitat cara a cara, si es que els sobiranistes d’esquerres volem jugar un paper actiu, no de rèmora, en aquest apassionant procés de naixement d’una nova realitat estatal, nacional, social, de Europa. No es pot partir de la “negociació” amb l’Estat. Per negociar amb l’Estat espanyol, el que exerceix el paper colonial, abans s’ha de trencar amb ell. La ruptura començada el 9N s’ha d’enfortir, fer més gran, adquirir altres formes i ruptures a tots els nivells: ruptures en les institucions, en l’economia, amb participació popular en les decisions i en la redacció de la Constitució catalana. I això, que ja ha començat a produir-se, ha continuar l’abans possible. Per això son necessàries les eleccions el més immediates possible: per donar continuïtat al procés engegat el 9N.

És clau que el sobiranisme d’esquerres es desenganxi de la idea d’un únic procés a nivell de tot l’Estat. No. No hi ha un sol procés. Com diu el gallec Martiño de ANOVA, és un procés de processos. Però el més important es veure que ARA TOCA A CATALUNYA el tirar del carro, no esperar a veure si hi ha altres que ho fan o no a la resta de l’estat. No podem esperar a veure si guanyen forces esquerranes a l’estat espanyol que acceptarien aquest “dret a decidir”, l’autodeterminació, dins un tipus de reforma constitucional.

Fins i tot els que podrien optar per trencar amb el règim del 78, com Podemos o IU, s’ho pensen molt en relació a Catalunya o País Basc. Podemos és una evolució dels indignats, és un pas endavant cap a la política, molt positiu, però és un fenomen per ara molt electoral, enfocat cap al parlamentarisme. I això té les seves servituds. Podemos depèn de cóm vegi que les esquerres catalanes estan disposades a encapçalar el procés i a guanyar, veurà quina posició adopta. Això és el que reflexa el discurs de Pablo Iglesias a Barcelona. Iglesias, com IU, “no vol” la separació de Catalunya…però semblen estar disposats a acceptar el dret a decidir dels catalans. Dubten. És completament normal. Son esquerres que no entenen el fet nacional català, ni basc, ni gallec. Per això és l’esquerra sobiranista catalana qui ha de marcar el camí i decantar la balança.

Catalunya està al capdavant del procés d’enfonsament del vell règim monàrquic, el que ha estat el paraigües de la corrupció a tot l’estat, el que deia també al burgés català “tranquil, Jordi, tranquil”. Si Catalunya es desprèn del Estat monàrquic, la resta de pobles de la pell de brau aniran darrera. I segur que ens federarem o confederarem d’alguna manera en el futur, amb règims republicans. Per això ara toca ser valent i que l’esquerra federalista catalana, especialment EUiA i ICV, doni un pas endavant.

Conforme la ruptura ja es va produint, el mateix Estat monàrquic s’esberla i mostra que el camí més concret és la independència de Catalunya per acabar d’enfonsar el règim i les seves estructures per decidir en llibertat. L’autodeterminació només es pot fer decidint d’igual a igual. És hora de dir doncs al poble si estem disposats o no a encapçalar la separació, la ruptura, a desobeir, a ser independents.

La sobirania passa per la independència

I per què és important que els sobiranistes donem aquest pas a reconèixer que la independència és el camí concret de la ruptura? Per que som el punt d’enllaç amb molta gent treballadora que, per tenir origen espanyol, o per cultura, o per tradicions, o per visió diferent, o per por, no vol trencar els llaços històrics, culturals, familiars, amb la resta d’Espanya. També per que si el tipus de model de Catalunya independent només se’l poden imaginar amb personatges com Mas, Pujol, Boi Ruiz, Durán o Mas Cullell… al capdavall seria una Catalunya tan neoliberal i corrupte com ho és ara. Llavors, pensen, per què buscar-se més problemes si ja en tenim prou amb els que tenim? El resultat de que l’esquerra sobiranista estiguem en segon pla és la inhibició d’un sector importantíssim de la gent treballadora, que s’ho mira de lluny.

Els sobiranistes hem d’optar ja per la independència per fer front comú amb tota la resta de les esquerres en una lluita immediata, a partir d’aquestes eleccions i en els propers mesos, per liderar la ruptura i la gran transformació social i política que representa. No podem estar ja en el discurs del dret a decidir només, sense concretar-ho. Què proposarem si es convoquen –com sembla- les eleccions a febrer?

El dret de Catalunya a decidir-ho tot, a partir del 9N, és la constitució d’un nou Estat amb noves polítiques socials. Si les esquerres es posen d’acord en punts comuns –com ho vam demostrar que era possible al acte de les Esquerres pel Sí-Sí del Casinet d’Hostafranchs– la gent treballadora optarà decididament per la República Catalana. Es convencerà ràpid de que aquesta és la nostra gran oportunitat.

Com em deia en una conversa el secretari general de una de les federacions més importants de Comissions Obreres, abans del 9N: “el que tinc clar és que, com a mínim, necessitem cinc minuts d’independència per després poder decidir quines relacions volem tenir, un cop ja sobirans”. Aquesta seria una bona fórmula a adoptar pel federalisme d’esquerres avui dia.

Només hi haurà canvi social si hi una República Catalana sobirana

Moltes vegades els que defensem l’autodeterminació, fins i tot els més revolucionaris i transformadors, ens enganyem posant per davant que no podrà haver llibertat nacional si no hi ha també transformació social. Dic ens enganyem per que, en realitat, s’utilitza aquesta fórmula dialèctica en la manera negativa. Es a dir, en la manera de dir que només si ha garantida la transformació social, llavors donaríem suport a la llibertat de Catalunya. Quan precisament del que es tracta és de fusionar tots dos aspectes de manera activa i no passiva.

L’esquerra transformadora, revolucionària, no pot estar “d’observadora” del riquíssim procés que s’està donant. Ja fa masses mesos que estem així. No podem donar la nostre opinió com un “no m’agrada com va”. Hem de ser actius! En realitat, aquesta manera de fer des de fa un cert temps, és deixar a la burgesia, a CiU, a Artur Mas, prendre la iniciativa. El president Mas, malgrat que va canviar tot el sentit del 9N, que va imposar a les forces d’esquerres el seu “procés participatiu”, i que va obligar a totes les forces polítiques i a la mateixa ANC a jugar en el seu terreny, encara te la iniciativa. Per què? Precisament per que les esquerres no ens posem d’acord per liderar la lluita per la llibertat i pel canvi social.

Estic molt d’acord en la proposta d’en Joan Herrera que s’hauria de fer una llista unitària de totes les esquerres sobiranistes. Però afegiria que, per poder arribar a un consens amb les altres forces, crec que la coalició ICV-EUiA hauria de liderar el sector sobiranista a trencar amb l’Estat i a proposar la República Catalana sobirana…”ni que siguin cinc minuts”, per poder fer efectiu les polítiques socials decidides des de una Catalunya sobirana, per tenir un nou marc de relacions laborals i plantejar-se, a partir de la igualtat, unes noves relacions històriques amb Espanya, Euskalerria i Galicia.

 

Alfons Bech

Leave a Comment

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>