Perquè dia si, dia també, assassinen dones

Perquè dia si, dia també, assassinen dones. Ens assassinen.

 

Benvingudes a totes. Agraeixo de tot cor que estigueu aquí. En la celebració del desè aniversari de la Plataforma unitària contra les violències de gènere.

Perquè som aquí?

Perquè dia si, dia també, assassinen dones. Ens assassinen.

Ens diuen que “ha mort una dona”.

El cert és que les maten homes. I no és delinqüència comú. No és un acte “passional”. Res a veure amb l’amor.

Prou agressions! Mai ens aturaran! Aturem el masclisme! Credibilitat a les dones que pateixen violència masclista! Són lemes que en aquests deu anys hem cridat des de la Plataforma. Lemes del moviment social per l’eradicació de la violència masclista.

Totes Juntes tenim més força. Totes juntes elaborem estratègies per a canviar l’imaginari de la cultura patriarcal i el masclisme, que sustenta la discriminació, el domini i l’abús dels homes sobre les dones: la vulneració dels més elementals Drets Humans i de la Llibertat.

Gràcies a les lluites de moltes dones que ens han precedit, comptem amb convicció, lleis i eines per fer front aquesta violència. En els últims 15 anys ha passat de ser un problema individual i tabú, familiar, a considerar-se una tasca social. Per tant s’ha creat una jurisdicció i unes polítiques públiques per abordar-lo. La llei del Dret de les Dones a l’eradicació de la violència masclista 5/2008 aprovada pel Parlament de Catalunya, n’és l’exemple més paradigmàtic d’aquest avenç. Va més enllà de la via penal de càstig a l’agressor i estableix campanyes de sensibilització, prevenció i detecció; protocols i mesures en tots els àmbits públics en particular els d’atenció a les dones i en l’educació.

Malgrat aquests avenços ens preguntem a cada assassinat, a cada dona que demana ajuda, què està fallant perquè continuí havent-hi aquesta gran xacra social al nostre país?

Perquè enguany 14 dones assassinades a Catalunya?

Perquè cada mes hem de llegir noms a la Plaça Sant Jaume de Barcelona? Sí, a Barcelona hem de plorar a dones igual que a Europa, Àsia, Àfrica, América i Oceania.

Perquè a Europa 13 milions de dones han patit violència física y/o sexual durant l’any 2013?

La responsabilitat és de qui exerceix la violència no de qui la pateix.

Vagi per endavant que el responsable de la violència i/o l’assassinat a les dones és l’agressor, però tan la societat en general com les institucions no han de ser còmplices d’aquesta violència.

Com s’és còmplice d’aquesta violència?

Les lleis i mesures públiques les apliquen les persones. Hi ha una gran resistència al canvi, un fort arrelament dels patrons culturals, una normalització d’aquesta violència. Fins i tot els homes que han assassinat a la dona s’entreguen per reafirmar la seva autoritat.

Sovint, en la judicatura, els serveis d’atenció social, els mitjans de comunicació, es torna a victimitzar a la dona en comptes de rebutjar a l’agressor.

Se’ls hi dóna, a la dones, la responsabilitat i culpa del què els està passant. Se’ls hi posa, a la dones, una etiqueta de “maltractada” i se les torna a l’àmbit privat, a que tinguin cura de si mateixes i dels seus fills i filles.

Els diferents prejudicis i estereotips incrustats a la cultura imperant, impedeixen l’escolta i la credibilitat cap a les dones que volen superar el procés de violència.

Diuen que: Les dones “no s’expliquen bé” “no han denunciat” “retiren la denuncia” “provoquen les situacions en divorciar-se” “no estan equilibrades” “volen treure avantatges” “fan denuncies falses” “volen la custodia de les filles i fills”.

Es posa en dubte la paraula de la dona!

Després de 10 anys de la llei integral de l’Estat i 6 de la llei catalana, hem de sentir a un jutge o jutgessa dir a una dona: “explíquese mejor, cíñase a los hechos” “¿Si hace 10 años que le agrede, porquè no ha denunciado antes?” “para qué quiere la mampara” o al seu advocat o advocada dir-li “més val que no declaris perquè ell pot anar a presó” o “no declaris perquè ell ha fet una denuncia contra tu i pots sortir condemnada”. Així es retiren denuncies o s’arxiven per falta de proves.

Així no s’acaba amb la violència que ella s’ha atrevit a explicar, s’ajuda a mantenir-la.

Podem i volem donar solucions per a superar aquestes barreres. Hem de superar aquestes resistències a fer un canvi en la manera de relacionar-nos homes i dones en el respecte, el diàleg i la llibertat. Cal acabar amb la tendencia a pensar que totes aquestes lleis i mesures no serveixen per aturar el fenomen, o que ja s’han esmerçat prou recursos, o que és una discriminació cap els homes agressors.

Hem celebrat el X Fòrum contra les violències de gènere a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona. Han participat més de dues mil persones de tots els àmbits socials. Ha estat un espai per fer reflexions, compartir experiències i donar continuïtat a la lluita.

Que ens diuen els 780 nois i noies que han estat al Fòrum en un munt d’activitats? Que als seus centres d’estudi hi ha relacions abusives, assetjament sexual, atracció a la violència dins la parella, es repeteixen els tòpics que esdevenen d’una socialització ancorada en una cultura patriarcal, on les dones se les educa per uns rols de cura, submissió, sempre a punt per acontentar la virilitat del mascle. Als homes els ensenyen a dominar, dirigir, ostentar la seva masculinitat, a fer un rol de custodia i tutelatge de la dona, els seus fills i filles. Res a veure amb l’amistat, l’estima, l’amor, els sentiments i patiments, entre persones lliures i plenes de vida.

En els mitjans de comunicació, en les pel·lícules i vídeo clips de les cançons de moda, alimenten uns patrons passionals morbosos, que després en la edat adulta esdevenen en relacions de violència masclista i, en la seva expressió extrema, els assassinats pel fet de ser dones.

Sóc, som, optimistes. Perquè si sabem que aquesta violència té el principal factor amb l’estructura social i la manera de socialitzar-nos, tenim la solució! Es tracta de canviar-la. Sí, podem canviar-la. La canviarem!

Ens podem fitxar amb els estudis de grans dones feministes que han analitzat el fenomen del poder en la societat patriarcal. Ens podem fitxar amb grans persones educadores que han donat pautes per una educació inclusiva, que tingui en compte el potencial de les persones, no el seu sexe o el gènere imposat, el que anomenem coeducació a les escoles. Ens podem fitxar amb les anàlisi, enquestes, estudis de tota mena que en aquests últims anys s’han fet a tots els nivells. A nivell acadèmic, a nivell social, a nivell institucional tan regional com internacional, de Nacions Unides, de la Unió Europea de la Organització Mundial de la Salut.

No baixarem la guàrdia. Els hi devem a la lluita de les nostres mares i avies, a les dones supervivents de la violència masclista, i a les properes generacions que hem d’ensenyar amb altres valors i paràmetres.

Especialment penso amb les nostres filles i netes. A vosaltres us passem el testimoni col·lectiu. I estic ben convençuda que, a la vostra manera i el vostre impuls, ho fareu fins i tot millor que nosaltres. Ho aconseguireu.

No hi ha dreceres. No hi ha miracles. No es pot caure en l’autocomplaença de “ja fem el què podem” “ja hem fet molt”, el camí recorregut no ha d’impedir veure i desenvolupar el que ens manca per fer.

123 dones assassinades a Catalunya en una dècada. Les més de 70.000 dones que pateixen violència cada any al nostre país, ens recorden que no és un tema menor, que no exagerem, que és una tasca social de totes i tots, i que hem de donar resposta a aquesta realitat.

Hem de potenciar el model d’intervenció forjat en la reflexió i participació dels grups de dones. A partir de la formació, la creació de xarxes i la distribució dels recursos que asseguri la cobertura real en tot el territori. De forma pràctica, eficaç i eficient.

Fugir de tornar a un àmbit d’atenció purament assistencial i de control o tutelatge a les dones víctimes de violència. Ens cal un model d’atenció integral que els hi doni eines per sortir-se’n, que les faci fortes per poder dur a terme un nou projecte de vida.

Per aquest canvi totes les persones professionals que estan ensenyant a la nostra joventut, totes les que atenen a les dones que demanen suport per sortir del procés de violència, han d’esser conscients i saber com canviar. Demanem formació i capacitació dels i les professionals que intervenen en tots els àmbits. Que ja ho aprenguin a les seves carreres professionals. Hem d’aconseguir una transparència i qualitat en la informació, eficiència i efectivitat en l’atenció a les dones, que faci que els processos arribin a bon fi, a la recuperació de la seva vida i per tan a incorporar-se a la vida social i laboral de manera activa.

Continuar i promocionar campanyes de sensibilització i prevenció de la violència masclista entre la ciutadania en general i entre la joventut en particular.

Potenciar la xarxa de dones. Que les Entitats de dones participin en les coordinacions dels circuits institucionals, enriquint-los amb la seva experiència i puguin fer seguiment dels disfuncionaments de les lleis i mesures públiques.

Com a Xarxa social ens comprometem a continuar la lluita per la construcció d’una nova societat: on les persones siguin persones i no s’avaluïn i es determinin pel seu sexe, aconseguint viure dones i homes en harmonia i llibertat.

El silenci ens fa còmplices!

La ignorància responsables!

El segle XXI acabem amb la violència masclista!

Amigues i amics una forta abraçada, estic convençuda que entre totes i tots aconseguirem canviar el paradigma.

Finalitzo amb un esment d’una part d’un vers de l’estimada Montserrat Abelló:

Saps que és endins de tu

que has d’extreure la força

per sobreviure.

 

 

Montserrat Vilà Planas, presidenta de la Plataforma unitària contra les violències de gènere

 Parlament de Catalunya, Barcelona 24 de novembre de 2014

Leave a Comment

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>