Sóc un obrer internacionalista

Sóc un obrer internacionalista, defenso la revolució socialista internacional, sóc sobiranista, defenso el dret de Catalunya o dels pobles sense Estat a decidir, i a separar-se si aquesta és la seva voluntat democràtica.

Sóc republicà, defenso contra aquest règim monàrquic i franquista la República Catalana i també la República Espanyola. Sóc federalista de repúbliques lliures, lliurement federades si així ho desitgen els pobles. Sóc partidari de la federació ibèrica de repúbliques lliures.

Vaig arribar a Catalunya l’any 1962. Hi vaig arribar en el tren anomenat el borreguero, com la majoria de gent immigrada, com animals. La meva destinació era Terrassa. La meva procedència Andalusia, concretament Linares, província de Jaén, terra minera, terra on molts obrers pagaven el seu destí amb la silicosi. Terra esclava, aquells anys, amb tots els seus camps d’oliveres, com va cantar Miguel Hernández.

Els fluxos migratoris de la gent desposseïda de drets no són gaire diferents en el temps, ni en els països. Primer arriba el pare, perquè hi ha algú a qui es coneix, o no. Després la mare, més tard els fills i les filles i posteriorment altres familiars. Una barraqueta, barraca o cova, on “viure”. O una caseta en el terreny més barat i a on la vida valia poc o podia acabar-se, com li va passar a molts durant la riuada del 62 al Vallès.

Als 12 anys vaig aprendre les meves primeres paraules en català, quan sortia de la barraqueta a comprar el pa i mirava uns nois que jugaven a la vorera. Un li va dir a un altre “Deixa passar aquest nano” i més tard “Deixa passar aquesta nana”. Recordo perfectament que aquestes van ser les primeres paraules que vaig escoltar en català.

En el col·legi vaig tenir també amics catalans que, afortunadament, em van ensenyar més coses. I uns anys després em van convidar a ballar sardanes, i us he de dir amb franquesa que el que més m’importava no era la sardana, sinó les mans càlides de les noies amb qui ballàvem. Anys de repressió en tots els aspectes, on la imaginació volava i fins i tot el més petit anhel de llibertat quedava ofegat per la tirania regnant del feixisme franquista.

Als 14 anys la meva vida va fer un gir brutal, va ser com la nit i el dia. Vaig entrar a treballar d’aprenent en una important fàbrica de maquinària per forns de pa. En aquells anys érem més de 300 obrers. Els aprenents érem l’últim escalafó, no només en l’escala salarial. Vaig aprendre l’ofici de torner, vaig viure en les meves pròpies carns la lluita de classes, l’explotació, l’organització obrera clandestina, sindical i política, vaig començar a descobrir aquell altre món a què algun cop els meus avis o els meus pares feien referència, molt fluixet, perquè ningú no els pogués sentir.

Vaig començar a viure en primera línia, com a actor, el que eren les aturades per exigir augments salarials; la vaga com a instrument de lluita per aconseguir drets, i la repressió com a instrument coercitiu per impedir-ho; la solidaritat obrera amb la seva caixa de resistència, com a arma de resposta contra els abusos empresarials o del sistema. I també vaig fer de delegat sindical, sense saber-ho, en la meva condició d’aprenent. Em deien “Nano, passat per la fusteria -o ajustament o qualsevol altra secció- i digues-los que a tal hora es para”.

Vaig fer alguns passos sindicals i el primer va ser organitzar-me en la Comissió Obrera Juvenil. Haig de dir que els llibres i revistes obreres clandestines circulaven de mà en mà. I vaig aprendre el significat d’una paraula que desconeixia i que vaig haver de preguntar mentre llegia un d’aquells llibres. No era una paraula qualsevol, no ho és, té molt contingut, amb pes dominant, i amb els anys vaig entendre molt més el seu significat: LA BURGESIA.

Van passar els anys i vaig fer d’altres passos, aquest cop polítics. Em vaig ficar en una organització que s’anomenava Proletario, lligada als trotsquistes, que posteriorment esdevindria el PORE, després el POR, i ara L’Aurora –Organització Marxista- en la qual continuo militant, i que és una de les organitzacions que es troben dins EUiA i IU.

Vaig marxar d’aquella fàbrica quan vaig aprendre l’ofici de torner i em vaig moure per diferents centres de treball, la majoria empreses del metall, fins que vaig arribar a Rubí l’any 74, on vaig començar a treballar a Ruedas Alex, molt a prop d’on és la Josa, i sis mesos després vaig entrar a l’AEG. Dins la meva motxilla personal duia també una petició de dos anys i un dia de presó per propaganda il·legal.

Els anys 75, 76 i 77 van ser anys de molta convulsió social i política, de grans vagues i vagues generals. Volíem fer la revolució social i política. Em vaig convertir en un obrer revolucionari convençut fins al moll de l’ós que sense la revolució social no eren possibles els grans canvis en la societat. Molts i moltes volíem fer de la caiguda de la dictadura l’inici de la revolució obrera. No va ser possible i el que va prevaldre van ser els pactes de traïció amb els franquistes. L’anomenada transició.

L’any 1975 vam organitzar CCOO a la fàbrica, i vam fer una vaga d’una mica més de dues setmanes per demanar una sèrie de millores, amb un comitè triat i revocable per l’assemblea. Més tard vaig ser elegit secretari del comitè, fins l’any 1982, en què em van acomiadar. Repressió sindical pura i dura. Durant 9 anys van estar acomiadant-me i readmetent-me per sentències judicials, i jo defensant el meu lloc de treball des de les magistratures fins al Tribunal d’Estrasburg de drets humans. Quan en els sindicats em deien “Treu el màxim econòmic que puguis”, jo, per contra, defensava el meu lloc de treball.

Finalment van aconseguir fer-me fora per acomiadament improcedent. Però la lluita va valer la pena. Vaig ser membre de l’Executiva del Metall de CCOO de Rubí, sindicat al que he estat lligat tota la meva vida de treballador. I pràcticament he participat en totes i cadascuna de les vagues i lluites d’aquest poble treballador durant 40 anys. I m’hi sento molt orgullós, i més encara per haver-ho fet amb molts companys i companyes de viatge. Alguns d’ells són en aquesta sala.

Els marxistes ja defensàvem llavors el dret a l’autodeterminació dels pobles. Els marxistes conseqüents ho continuem fent. Ja aleshores recordo que se’ns deia “Si la classe obrera no defensa les llibertats democràtiques nacionals, serà la burgesia catalana la que utilitzarà el fet nacional per als seus propis interessos i de classe”. Quanta veritat hi ha en aquestes paraules! Quantes retallades de drets socials sobre les nostres vides! Quantes retallades aquests anys de dreta extrema del PP i també de la dreta de CiU!

Defenso les paraules de Salvador Seguí (un dels principals dirigents de la CNT) que va dir a començament del segle XX a Madrid: “La classe treballadora no té res a perdre amb la llibertat de Catalunya, ans al contrari, molt a guanyar”. I les ensenyances d’Andreu Nin (qui fou dirigent del POUM) sobre el fet nacional català i la lluita per la República Catalana.

Portem mesos, anys, defensant el dret a decidir. El 9N ho farem, encara que no com volíem. Jo defenso que els que vam venir de fora de Catalunya hem de votar el 9N pel dret a decidir i amb drets socials aquí, i pel dret a decidir allí, a la resta de l’Estat, on encara tenim molts familiars, entre monarquia i república i el dret a decidir sobre tot.

Després del 9N, jo també defenso les paraules de Carme Forcadell de l’ANC: “President, convoqui eleccions. President, en els propers tres mesos. I a la primavera, nou Parlament”. I afegeixo: per la ruptura del règim del 78 que ens nega els drets, per la República Catalana, eleccions constituents. Procés constituent perquè els nostres drets no quedin en declaració d’intencions, com en la Constitució monàrquica del 78. Fons per a la llei contra la violència de gènere, de la dependència, pel dret a l’habitatge social i contra els desnonaments, per la renda bàsica, per la derogació de la reforma laboral, pel repartiment del treball, per la banca pública i l’auditoria del deute, etc, etc.

He sigut tota la meva vida un defensor de la unitat sindical i la confluència de les esquerres per colpejar junts i aconseguir els drets i les llibertats. Ara hi ha una altra oportunitat històrica a Catalunya, i per això hem d’avançar totes les esquerres del SíSí, aixecant una alternativa d’esquerres, una potent alternativa en un GUANYEM CATALUNYA.

Fora la Monarquia i els franquistes del PP!

Visca Catalunya lliure! República Catalana!

 

Martín Pretel

Intervenció de Martín Pretel a l’acte de SÚMATE del 30.10.14 a Rubí

Leave a Comment

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>