La República Catalana i les relacions amb Espanya i Europa

El poble de Catalunya ha començat la lluita per la seva llibertat i ja no es farà enrere.

Com més ataquen el govern i les institucions de l’estat espanyol el legítim dret del poble a decidir el seu futur, més creix el sentiment que la única sortida que queda és la independència. Aquesta independència no serà mai monàrquica, sinó republicana.

La lluita per la república es juga ara i aquí, en aquest dies i setmanes. Tots els entrebancs que es posen al poble per poder votar legalment en un referèndum decisori, tots els entrebancs per votar una consulta que ni tant sols era decisòria, tot el canvi que va fer unilateralment el senyor president de la Generalitat, “l’astut” Artur Mas, canviant la consulta acordada al Parlament, no han fet descarrilar la voluntat del poble. La gran manifestació de l’11 de setembre ha tingut continuïtat en la gran concentració del 19 d’octubre i el Pacte pel Dret a Decidir ha referendat la decisió de mobilitzar-se i anar a votar el 9N per demostrar al món la voluntat de votar i la negació dels nostres drets per part de l’estat espanyol.

Trencar el cercle informatiu

Aquesta lluita també es juga a fora. Carolyn Leckie, representant de Dones per la Independència d’Escòcia, ens deia fa quatre dies que quan va venir aquí a Catalunya per explicar la seva experiència, la gent li deia: per què hi vas, si ja s’ha suspès la consulta? La lluita contra la desinformació que organitzen els estats i els mitjans de comunicació és vital. Només podrem obtenir el suport dels altres pobles si els arriba allò que està passant realment. I la nostra és una realitat complexa.

Hem de sortir, doncs, de l’encerclament que pretén el govern espanyol. Hem de donar a conèixer la veritable manca de democràcia que hi ha a l’estat espanyol. Hem de fer que la ciutadania d’Europa entengui que la monarquia espanyola no és un règim democràtic, sinó que “li diuen democràcia i no ho és”. I la proba és que la voluntat del poble català de votar i decidir li és negada una i altra vegada, amb l’excusa que la Constitució espanyola no ho permet, quan la voluntat d’expressió d’un poble és la base de tota llei. I s’atreveixen a donar lliçons de democràcia aquells qui mai van ser demòcrates, aquells qui ni tan sols han condemnat el règim feixista de Franco!

Però… no estan donant suport a Rajoy l’Angela Merkel i els qui manen a Brussel·les? No ens quedarem aïllats? Serà veritat que no podrem entrar a la Unió Europea o que ens faran fora de l’euro?

Crisi Europea

La crisi econòmica continua a Europa. Les retallades, la política de l’austericidi porta a Europa cap enrere. Europa viu una situació social que recorda més aviat les postguerres o preguerres: atur, desmantellament dels serveis públics, creixement de la xenofòbia i l’ultra dreta, pensionistes que veuen retallats els seus ingressos i s’han de posar a treballar, fills i fins tot néts que han de viure a casa dels parents jubilats perquè és l’únic ingrés que tenen, desesperances, suïcidis.

Europa no pot seguir així. La revolta social o el adveniment de règims cada cop més antidemocràtics, és a l’ordre del dia. Creixen les tensions. El poder del capital es fa insuportable, es torna cada cop més antidemocràtic, aprovant lleis que passen per sobre dels Parlaments. El canvi de la Constitució espanyola per fer que siguin els bancs els primers a cobrar els deutes, mostra fins a quin punt arriba aquest dictat. O l’atac antidemocràtic més recent de l’Acord Transatlàntic que polvoritza totes les lleis nacionals sense que cap Parlament pugui fer res. En realitat estem davant una dictadura del capital sota formes falsament democràtiques.

I dins de cada país, inclòs Alemanya, es fa evident que només se’n surten els rics. Els rics són cada dia més rics i els pobres cada dia més pobres, especialment les dones i criatures, a qui manquen fins i tot aliments. La situació s’aguanta encara per manca de perspectives polítiques, per divisió de les lluites, de les esquerres, per col·laboració obstinada de la socialdemocràcia amb els plans del capitalisme neoliberal, com es veu a Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit o Espanya.

Les sortides són per l’esquerra…o l’extrema dreta

En aquest context surt una situació a Grècia que mostra cóm l’esquerra pot esdevenir la catalitzadora d’un canvi polític i social. Millor dit, és un experiment d’unitat d’esquerres, de diferents orígens i tradicions. A través d’una pràctica comuna en la base i d’un procés de lluita, les esquerres es poden arribar a fondre amb els moviments de resistència i socials i, al mateix temps, entre elles, en un projecte comú.

També el context de lluita nacional per separar-se de les polítiques neoliberals dels governs conservadors o de “tercera via” de Londres, estan obligant als escocesos a buscar la seva pròpia via, la seva independència per poder fer polítiques econòmiques i socials pròpies. Que bé que hagi vingut una dona escocesa a explicar-nos que, malgrat va guanyar el No, els partits favorables a la independència estan creixent impetuosament des del referèndum! Avui l’únic projecte il·lusionador per la societat està en el camp dels que van votar el YES. I els guanyadors, estan cada dia més dividits i desmoralitzats, perquè en realitat no tenen cap projecte nou. Només continuar les retallades. En particular el Labor Party està en una crisi de la que no es refarà en molt anys, que ja ha paralitzat i dividit el partit a Escòcia, i que deixarà el poder de Londres en mans dels Conservadors durant anys. La perspectiva d’un nou referèndum d’aquí a cinc anys ja està planejat a Escòcia.

Catalunya no està, doncs, sola en aquest procés. Forma part de la lluita que porten els pobles europeus per canviar la seva situació i desfer-se del jou del capitalisme neoliberal que ens esclafa a totes les nacions. Per això Obama, Merkel, la troica, donen públicament suport a Cameron o a Rajoy. Saben que les escletxes de l’Europa del capital s’obriran per algun lloc i donaran pas a un canvi, tard o d’ora. I la llibertat dels pobles pot ser, segurament serà, un dels elements més importants per acabar amb l’austericidi i un pas cap a polítiques més socials, més progressives i justes. O bé s’obrirà pas una política encara més dretana, xenòfoba i antisocial, desmantellant tota la resta del vell “estat de benestar”.

L’Espanya monàrquica és inviable

Estem doncs en un moment de la historia europea molt important, clau. I de totes les oligarquies dels estats que tenen més por, la que més, és l’oligarquia espanyola. Gallardón va dir fa dos anys que “España es inviable si Cataluña se va”. En efecte. El règim actual de l’estat espanyol, la monarquia, i les seves elits financeres, econòmiques i polítiques, no poden aguantar molt la situació si la part més industrial, més avançada, més dinàmica, es separa i deixa el vaixell avariat de l’estat espanyol.

Si Catalunya es separa obrint un procés constituent, democràtic, participatiu de la ciutadania, i això es plasma en una constitució avançada ambiental i socialment. Si això es votat en referèndum i es proclama una república catalana, l’Espanya monàrquica té els dies contats. O és que els pobles de l’estat espanyol no voldran també tenir el dret a decidir? No hi haurà un clamor per decidir si volen monarquia o república? No sortiran el País Basc o Galícia, a exigir immediatament el seus propis referèndums?

Aquesta és la por que fa Catalunya als poderosos d’Europa. Perquè Catalunya juga un paper en el comerç, en el turisme, en l’economia però, també, en la consciència de molta ciutadania d’Europa i del món que som un poble treballador i organitzat, com s’ha pogut veure en totes les manifestacions o en els nostres castellers, o en milers de coses.

Però així com la resta d’estats europeus, de líders polítics, o d’empreses multinacionals instal·lades a Catalunya, es poden adaptar a una república catalana, obligades per l’opinió pública dels seus països, o pel pragmatisme econòmic, l’estat espanyol gairebé segur que no farà això. La independència de Catalunya és la fi de l’elit política i de l’elit econòmica lligada a ella. Una elit de la qual la catalana en forma part i que també s’oposa aferrissadament a trencar amb la monarquia, el paraigua on tots junts han fet el negoci i la corrupció. I com a mostra, el cas Pujol. Per això es resisteix a morir i intentarà fins el final no accedir al dret a decidir del poble català.

Catalunya és doncs, la primera peça del canvi que s’ha de fer al conjunt dels territoris de l’actual estat espanyol. La ruptura democràtica de Catalunya obre el procés cap un nou tipus de relacions basades en la igualtat, en el respecte, en la col·laboració econòmica i cultural. La república catalana no pot estar massa temps sola. Serà seguida per altres repúbliques a Espanya, País Basc, Galicia, qui sap si també Canàries.

El federalisme avui comença per la independència

El federalisme avui no pot tenir com a límit el sotmetiment de Catalunya a la monarquia espanyola. Aquest tipus de federalisme que ara defensen dirigents del PSOE, no és tal. És una forma d’amagar el vell centralisme de l’estat, de l’imperi, que encara subsisteix a Espanya i la seva oligarquia.

Els que després de “cepillarse” l’Estatut que va referendar el poble de Catalunya, pretenen que el poble de Catalunya es desmobilitzi, baixi la guàrdia i esperi a veure si els dos principals partits monàrquics es posen d’acord, van aviats. Els que fins ara han interpretat de la manera més restrictiva possible una Constitució que diu que “l’exèrcit és el garant de la unitat d’Espanya”, acceptarien ara el dret a l’autodeterminació? El PP que tracta Catalunya com ho feia Franco, accedirà a que voti en llibertat el poble català?

No, s’ha anat ja massa lluny. Ara cal refer la unitat de les esquerres per arrabassar a la dreta catalana la bandera de la llibertat de Catalunya. La lluita de la gent treballadora de Catalunya, la que va lluitar per la “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, molts d’ells sense saber parlar el català, ara es fon entre fills, nets i avis, amb els sindicalistes que lluiten pels drets i contra les retallades, amb els que s’indignen a les places, amb els que organitzen les marees, la lluita contra els desnonaments, la solidaritat amb els qui necessiten aliments. Ara es l’hora d’unir el dret a decidir nacional amb el social.

El poble diu, una i altra vegada, que no hi ha marxa enrere. Volem tenir una relació amb tots els pobles de l’estat espanyol i d’Europa. Però aquesta serà d’igual a igual, de repúbliques lliures. Ho volem perquè la llibertat és el millor marc per poder lluitar pels drets socials i per un poder que sigui el poble organitzat. El vertader federalisme avui és la federació entre repúbliques lliures i iguals, a la península ibèrica i a Europa.

El poble de Catalunya ja està en marxa. L’esquerra ha d’estar a l’alçada d’aquest repte històric. Ha d’unir-se, des de l’esquerra social i política, independentista, ecologista, socialista, sobiranista, federalista, hem de fondre’ns amb els sindicats, moviments socials, cívics. Esquerres pel SíSí ha nascut per impulsar aquest procés. D’aquesta entesa del conjunt de les esquerres, socials i polítiques, ha de sortir el programa i el govern capaç d’aplicar-lo.

Perquè ara és l’hora d’agafar la bandera de la llibertat, d’arrabassar-la a la burgesia botiflera que sempre s’ha embolicat en ella i sempre l’ha traït. Ara és l’hora d’obrir aquest procés constituent i preparar un referèndum de veritat. Si ho fem així, estem segurs que la resta dels pobles de l’estat espanyol i d’Europa ens entendran i ens donaran suport.

Ponència d’Alfons Bech a l’acte d’Esquerres pel SíSí a CCOO del 29 Octubre 2014.

Leave a Comment

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>